Descripció
La il·luminació és un recurs expressiu fonamental en el camp audiovisual. Ens ajuda a crear l’ambient determinat que hem de considerar a l’hora de planificar la peça.
La teoria de la il·luminació prové dels àmbits del teatre, pintura, fotografia i cinema, encara que en la pintura i la fotografia el camp i l’enquadrament delimiten l’espai i condicionen la planificació que hem de fer de la llum en la imatge.
Il·luminar correctament ens permet construir ambients espacials i temporals diferents en funció d’aspectes com la intensitat de la llum, la direcció, el contrast o la temperatura de color.
Hem de considerar, per exemple, que la intensitat de la llum regularà una ambientació general. Una llum molt intensa pot resultar molesta, però alhora pot despertar sentiments d’alegria i claredat, com ocorre en un dia assolellat. Les tenebres i la foscor produeixen l’efecte contrari i poden afegir un sentiment de misteri.
La nit representa atàvicament un espai-temps de perillositat en l’ésser humà, però també de trobada i de festa on poder ocultar-se de la mirada de l’altre.
En l’inconscient i en la tradició literària les ombres són el lloc on aguaiten animals, bèsties i persones, però també són el temps del somni i la sexualitat.
En aquesta línia, podem aconseguir diferents efectes psicològics mitjançant la il·luminació d’una escena. Quan ens interessa emfatitzar canvis d’ànim sobtats, un recurs molt utilitzat en l’audiovisual és modificar dràsticament i ràpidament la il·luminació d’un espai. Per contra, canvis graduals s’utilitzen per a assenyalar que el temps d’una escena s’ha allargat durant una jornada: en pocs minuts la llum passarà del dia al capvespre i a la nit. Aquests canvis d’il·luminació gradual també es poden utilitzar per a acompanyar estats anímics canviants: per exemple, en una situació de disputa la llum pot tornar-se més contrastada.
La il·luminació no serà igual quan il·luminem un objecte estàtic que quan il·luminem en moviment. Els canvis d’angle, perspectiva i posició de la càmera i els focus produiran ombres i zones clares variables en els elements en moviment.
Cal tenir en compte que com més general és el pla més es pot perdre la il·luminació particular dels detalls, i podem dirigir l’atenció de l’espectador als diferents elements que apareixen en el pla mitjançant la seva il·luminació, de manera que el més il·luminat adquirirà major rellevància en la imatge. Com més il·luminació més nitidesa.
En una escena molt ben il·luminada la situació ens inspira més confiança, i allò que s’hi esdevé es pot percebre fàcilment. Com menys il·luminació hi hagi, menys nitidesa hi haurà. En una escena els elements menys il·luminats tendeixen a passar a un segon pla respecte als més il·luminats.
A més, tal com hem assenyalat, la il·luminació ens permet no solament emfatitzar determinats fets que ocorren en el pla o determinats elements rellevants en un moment donat, sinó també remarcar textures i formes suavitzant-les o destacant-les intensament en el joc entre fons i forma.
D’altra banda, quan aprofitem la llum natural en exteriors és important considerar que en dies assolellats la llum serà contrastada especialment al migdia i provocarà diferents ombres a mesura que el sol avanci pel firmament. Les hores del capvespre i el vespre tindran tonalitats blavoses i ataronjades respectivament. A aquestes hores la llum és més indirecta i tamisada, de manera que dona una major varietat de matisos, encara que pot tendir a apagar els colors, i la llum canvia ràpidament.
En aquests moments del dia la il·luminació remet a les emocions que ens produeixen l’alba com a començament d’un nou dia i el vespre com a moment de recollida i intimitat.
Quan il·luminem una persona, en un retrat per exemple, hem de considerar que el rostre ens dona informació (real o imaginada) sobre la personalitat del personatge, les intencions i la manera de ser. La llum contribueix a donar un missatge psicològic de la persona retratada, i pot ser útil a l’hora d’aconseguir una determinada lectura per part de l’espectador.
Així, una il·luminació en què els ulls apareixen en ombra produeix un rostre de cansament, malaltia o mort (calavera). Generalment, si il·luminem cap avall des d’una posició perpendicular al rostre creem ombres que ens donen profunditat, però això pot resultar sinistre. Semblantment, una il·luminació de poca intensitat que genera ombres al rostre pot produir un aspecte de misteri, tensió o sensació de por en ocultar determinats trets que ens ajuden a interpretar les intencions o personalitat del personatge.
Formalment, una il·luminació frontal sense ombres al rostre dona com a resultat una imatge plana, sense matisos ni contrastos.
Una il·luminació del rostre contrastada fortament provoca una sensació de duresa, però també ens permet obtenir un resultat barroc de clarobscurs en el qual determinades parts són il·luminades especialment respecte a unes altres que romanen en la foscor.
La il·luminació ens permet suavitzar un rostre, rejovenir-lo o envellir-lo, mostrar-lo agradable o malhumorat.
Un excés de llum també pot fer desaparèixer la imatge, i una escassetat de llum també.
Fixeu-vos com en aquesta peça l’artista multidisciplinària Laurie Anderson utilitza el recurs de la il·luminació per a fer desaparèixer el seu rostre, que roman en la foscor: el cap és il·luminat des d’enrere a contraclaror i això li fa ressaltar un pèl estarrufat i li infon una estètica punk, mentre que l’altra font d’il·luminació prové de l’interior del rostre, en concret de la boca. La peça és el videoclip del seu tema musical O Superman i alhora una peça de videoart. La il·luminació fa ressaltar el caràcter gairebé robòtic de la veu de l’artista despersonalitzant el rostre i aconseguint un efecte d’artificialitat que no deixa de ser impactant estèticament.
Laurie Anderson, O Superman, 1982.
Font: https://youtu.be/Vkfpi2H8tOE
D’això es dedueix la importància de les ombres en la il·luminació. Les ombres poden ser elements que embruten l’escena o que afecten perquè resulten molestes, antiestètiques o artificials, o perquè oculten determinades zones del rostre que no interessa ocultar, per exemple. D’altra banda, un ambient sense cap ombra pot resultar artificial. Normalment, a la naturalesa no trobem absència d’ombres. Les ombres també poden delatar la posició dels focus i fer que l’espectador surti de l’escena i prengui consciència de l’artificialitat de la situació.
Finalment, en la peça de videocreació la mateixa llum pot ser objecte del nostre interès en treballs que n’explorin les qualitats i possibilitats com a font d’expressió creativa per si mateixa. Per l’exemple, no oblidem l’ús de la llum que s’ha fet tradicionalment als teatres d’ombres, ciclorames, projeccions, etcètera.
Igualment, hem de considerar la il·luminació de fons que tindrà la nostra peça en vídeo:
- Els fons clars contribueixen a intensificar els colors i donar una sensació d’alegria.
- Els fons foscos poden afeblir els colors.
- En el conjunt d’una escena amb diferents fons els objectes tendeixen a difuminar-se i a perdre importància.
- Els objectes contrastats i de colors vius davant de fons neutres ressaltaran més vivament.
Tipus d’il·luminació
Resumint el que hem comentat, i per a familiaritzar-nos amb una certa terminologia i característiques de la il·luminació en el llenguatge audiovisual, podem classificar la il·luminació en funció de diversos aspectes:
1) Naturalesa:
- Natural. La llum prové d’una font d’il·luminació natural (el sol o la lluna) i l’escena és en exteriors o en interiors propers a grans finestrals a l’exterior. Aquesta il·luminació produeix una sensació de realitat i naturalitat.
- Artificial. La il·luminació és amb focus o mitjans artificials. Ens permet donar llum a interiors i exteriors controlant-ne totes les possibilitats, jugar amb la creativitat i provocar determinades emocions en l’espectador.
2) Origen:
- Directa. La il·luminació directa és la que incideix directament sobre els objectes des del focus de llum.
- Indirecta. La llum no arriba directament a l’objecte o subjecte des de la font lumínica, sinó per rebot des d’una altra superfície, per exemple, una pantalla o una paret.
3) Intensitat
Quan treballem amb llum artificial, hem de considerar el tipus de focus que utilitzem: la temperatura de color, la intensitat, el grau de concentració de la llum, etcètera. En el mercat hi ha focus específics per a il·luminar en vídeo, molts dels quals produeixen un tipus d’il·luminació determinada que ens pot interessar modificar mitjançant l’ús de difusors.
a) Llum dura. És un tipus d’il·luminació en què la llum tendeix a concentrar-se sobre els objectes produint contrastos forts entre les zones il·luminades i les ombres. És una il·luminació complicada perquè les zones amb gran brillantor poden perdre nitidesa i color, restant volum a l’objecte. Com a recurs expressiu, és útil en qualsevol cas quan volem provocar sensacions d’inquietud o fer ressaltar personalitats fortes des del punt de vista psicològic. Ha estat utilitzada amb freqüència en els cinemes de terror i de misteri.
Va ser utilitzada pel mestre Hitchcock, inspirador per al videoart i les arts visuals en general, en alguns plans del personatge Norman Bates de Psicosis.
Alfred Hitchcock, Psicosis, 1960.
Aquest tipus d’il·luminació es pot aconseguir quan projectem la llum directament usant focus sense cap filtre difusor i sense fer-la rebotar, però també, paradoxalment, utilitzant difusors l’efecte dels quals sigui concentrar la llum sobre l’objecte. En qualsevol cas això dependrà del focus amb què treballem, perquè alguns focus produeixen un efecte difuminat sense necessitat de filtres. És millor que provem prèviament per a veure quin efecte d’il·luminació es produeix sobre el que volem eliminar. La il·luminació és una de les qüestions centrals en fotografia i vídeo, i requereix pràctica, coneixement i estudi.
b) Il·luminació suau. Quan utilitzem mitjans com pantalles, certs difusors i filtres o fem rebotar la llum sobre una superfície per il·luminar l’objecte o el personatge, podem aconseguir una llum menys dura, més suau i menys contrastada, i les zones il·luminades es difuminen progressivament amb zones d’ombra, donant com resultat una gamma àmplia de grisos en el cas de treballar en blanc i negre. Els efectes psicològics són més subtils, menys intensos. Les ombres es marcaran menys que amb la llum directa. Aquesta il·luminació permet apreciar més matisos i tonalitats, i en general transmet una sensació de calma.
4) Angle d’il·luminació:
- Frontal. La llum frontal tendeix a aplanar la imatge en dues dimensions.
- Lateral. En diferents graus, contribueix a donar volum als objectes il·luminats.
- Zenital. És perpendicular des de dalt. Projecta ombres fosques. Contribueix al dramatisme de l’escena.
- Contrapicat. És des de baix cap a dalt. Inverteix la posició de les ombres en la naturalesa i per això genera una atmosfera d’estranyesa i ingravitació.
- Contrallum. La llum es projecta des de darrere dels objectes. L’efecte és de silueta.
Casos d’estudi
Carles Congost, The Wolf Motives, 2017 (minut 16:31)
Carles Congost, The Wolf Motives, 2017.
Font: http://www.rtve.es/alacarta/videos/metropolis/
Fixeu-vos en l’ús de la il·luminació que fa l’artista Carles Congost en la seva peça The Wolf Motives. La peça aprofita tant els recursos naturals de l’exterior, amb una llum pròpia del vespre i l’alba en un dia de tardor, com els recursos de la il·luminació artificial per als plans nocturns.
En la foscor del bosc, l’artista utilitza predominantment una il·luminació blavosa, tonalitat que se sol emprar per a donar un matís de llum nocturna (vegeu la fitxa sobre el color). Aquesta il·luminació recorda a l’espectador les escenes nocturnes de misteri dels cinemes fantàstic i de terror, de consum fàcil i ràpid, el situa en una atmosfera de conte i el trasllada a un ambient en què les corporacions controlen els interessos i gustos dels joves, que apareixen com animals d’una rondalla, sotmesos al poder de les marques.
A més, en la peça la il·luminació segueix estratègies pròpies de la publicitat i la moda, recurs habitual en l’univers estètic de l’artista.
S’aprofita la il·luminació produïda pels mateixos elements de l’escena, com per exemple la llum de les llanternes de mà que porten alguns dels personatges, per a fer ressaltar determinades zones del rostre o del cos i recrear una trobada adolescent en una nit de pícnic al bosc, i es construeix una atmosfera de misteri gràcies a la il·luminació que imita el reflex de la lluna. En el cas de la llum dels focus del cotxe, aquesta no solament afegeix tonalitats càlides ataronjades a la gamma de tons de la il·luminació general, sinó que també produeix ombres en rostres i objectes, que accentuen el dramatisme de les escenes. Tornem a trobar així la il·luminació clàssica del cinema de suspens. Els personatges apareixen freds i distants, gairebé com models d’una revista pop juvenil. L’artista utilitza amb freqüència el contrallum il·luminant suaument des de darrere els cabells i el contorn dels personatges.
En determinats moments la il·luminació ens recorda l’interior d’un club a pesar que l’escena transcorre en un bosc, i d’aquesta manera l’artista aprofita el seu interès per la cultura musical, la joventut i l’imaginari adolescent per a fer una reflexió crítica sobre el consum com a símbol de llibertat.
En definitiva, la il·luminació general d’aquesta peça ens trasllada a l’univers del telefilm, a la seva estètica i artificialitat.
Lutz Mommartz, Markeneier, 1967
Lutz Mommartz, Markeneier, 1967.
Font: https://youtu.be/XytYLrp5Z6k
És una peça feta en 16 mil·límetres en la qual l’artista fa un assaig visual sobre les possibilitats d’il·luminació d’un objecte a la manera d’un bodegó, cosa molt habitual en els exercicis acadèmics de pintura i dibuix. Es tracta d’un treball merament formal de construcció d’una coreografia visual en què es proposa la idea de l’audiovisual i la imatge en moviment com a pintura.
L’artista utilitza diferents angles d’il·luminació (zenital, lateral, frontal) i aconsegueix diferents efectes dramàtics.
L’ús del blanc i negre ens recorda el dibuix al carbó. De la il·luminació d’un únic ou mitjançant llums fortament contrastats en començar la peça passem progressivament a diferents il·luminacions i a la incorporació de nous ous a l’escena en una dansa de llums i ombres.
La forma i la coreografia dels elements de la peça constitueixen els elements principals de la reflexió visual gràcies a una il·luminació amb una intensitat i posició diferents, que és un compendi d’exercicis propis d’una acadèmia de dibuix.
És interessant que comparem com a exercici aquesta peça amb l’obra de Daniel Silvo Technoaceitunas, de la qual parlem en la fitxa sobre música; en aquest cas la llum és frontal, la qual cosa contribueix a aplanar els objectes.
Daniel Silvo, Technoaceitunas, 2002.
Font: http://oralmemories.com/daniel-silvo/technoaceitunas-2002
Manu Arregui, Con gesto afeminado, 2011
Manu Arregui, Con gesto afeminado, 2011.
Font: https://vimeo.com/33495724
En aquesta obra tornem a la nit, el jardí romàntic i la il·luminació barroca. El clarobscur és una tècnica d’il·luminació associada amb la nit per a recrear un espai d’ombres en què els cossos apareixen il·luminats perfectament i contrasten amb la foscor. La llum fa ressaltar la pell blanca dels ballarins, que es converteixen en escultures de porcellana en moviment.
En aquest cas els fons negres tendeixen, d’una banda, a apagar els colors i, de l’altra, a fer ressaltar la figura dels ballarins, que contrasten vivament amb aquests colors.
L’atmosfera lumínica del jardí i el joc d’ombres acompanyen la sensualitat de la trobada eròtica. D’altra banda, i igual que en la peça de l’artista Carles Congost comentada abans, en aquestes dues peces la il·luminació nocturna ressalta emfàticament per a proporcionar un ambient d’artificialitat malgrat estar rodada a l’exterior. És una il·luminació que no trobaríem a la naturalesa, sinó que es tracta més aviat d’una recreació, un espai de somni i alhora un espai escènic, teatral. La il·luminació conforma una atmosfera apropiada per a la trobada furtiva, condemnada a la foscor per la norma heteropatriarcal, i el misteri del jardí. El plaer homoeròtic no es pot mostrar en públic sense ser objecte de condemna i mirada reprovatòria. En aquesta obra se’ns transmet, mitjançant el preciosisme esteticista de la il·luminació, un profund missatge de crítica i denúncia de la discriminació política i social del «gest efeminat».