Descripció
El vestuari, el maquillatge i l’ús de màscares són un recurs emprat tradicionalment en les arts escèniques. Hem de tenir en compte que, encara que siguin elements que no tenen un paper principal en la nostra peça, sempre en donarem informació.
El vestuari i el maquillatge ajuden a contextualitzar temporalment i psicològicament els personatges d’una producció audiovisual. D’altra banda, constitueixen per si mateixos un art i una tècnica.
El vestuari és el conjunt de peces, complements i accessoris que defineixen un personatge. Ens dona informació sobre diferències culturals relacionades amb l’edat, gènere, estatus social, estatus econòmic, estat emocional, origen cultural, nacionalitat i professió d’un personatge. També ens informa d’aspectes contextuals, com per exemple l’estació de l’any, temps o lloc del personatge. El vestuari també es relaciona amb activitats concretes, com practicar esport, assistir a un esdeveniment social o d’un altre tipus, participar en una festa, en un sopar, fer alguna cosa a casa, etcètera. Ens permet identificar també l’activitat professional, executiva, obrera, la pertinença a comunitats socials, polítiques o religioses. Permet identificar personatges mítics i imaginaris. La forma de vestir és un camp d’estudi i informació ampli i ric en antropologia social i cultural.
El vestuari de la nostra peça de videocreació apareix en relació amb altres elements del nostre pla, mai aïlladament. El vestuari d’un personatge pot aparèixer contextualitzat amb l’espai o no. En tots dos casos transmetrem una informació o una idea concreta. Igualment, el color del vestuari defineix estats emocionals dels personatges. Com en qualsevol de les altres belles arts, hem de considerar l’aspecte del vestuari en relació amb l’entorn. Seran importants els contrastos, colors complementaris, tons, brillantor, saturació, etcètera.
D’aquesta manera, el vestuari s’integra en una certa unitat estètica de la nostra peça de videocreació, en la qual intervé el color, la forma i la textura; també s’integra en una imatge global de la qual forma part el llenguatge corporal i aspectes com la manera de parlar, de moure’s, el to de la veu, etcètera. Segons una dita cèlebre, el vestuari és una segona pell.
Per tant, es molt important que en la fase de disseny de la nostra obra de videoart pensem bé quin vestuari portaran els personatges que hi apareixen. Això és igualment important en el cas d’una videoperformance. Tal com hem dit, fins i tot si el vestuari no ens importa especialment, hem de pensar que transmet una informació, i per tant hem de fer que es correspongui amb el que volem transmetre, fins i tot en el cas que vulguem que el vestuari sigui un element neutre en la peça. En aquest sentit, el vestuari sempre afectarà aspectes formals de composició en la imatge.
Altres elements que conformen la caracterització d’un personatge són els accessoris, complements, perruques, joies, etcètera. Tots aquests elements, que s’identifiquen culturalment amb diferències de gènere, edat, estatus, grup social, cultural, etcètera, han estat utilitzats per videoartistes que en el seu treball han fet una reflexió crítica sobre la construcció binària del gènere.
Maquillatge
La pell és una superfície de comunicació amb l’altre. Decorar la pell ha estat una pràctica que ha tingut diferents funcions al llarg de la història de la humanitat. La pintura corporal s’ha utilitzat, com en el cas del vestuari, per a identificar les persones en funció de diferències de gènere, edat, grup social o rol que exerceixen en la comunitat, entre d’altres. La pell es constitueix així com una superfície simbòlica que ens permet expressar emocions i estatus dels personatges. El maquillatge contribueix també a la construcció de la identitat.
Perquè ens fem una idea de la importància social i cultural del maquillatge, solament hem de recordar que a Occident, des del segle XIX, el seu ús es va normalitzar com una de les diferències de gènere. Els homes no havien de maquillar-se, i en el gènere masculí s’imposà una norma de senzillesa tant en la indumentària com en els adorns corporals. Les persones dissidents de gènere han jugat amb el desplaçament d’aquesta norma des de la seva conformació, no sense conseqüències de repressió i fins i tot violència. La inversió de gènere i la creació d’altres identitats han estat objecte de l’ús de maquillatge.
És precisament aquest potencial del maquillatge de transformació del rostre per a construir altres identitats el que ha estat emprat per videoartistes en les últimes dècades.
El maquillatge i la perruqueria en l’audiovisual són arts que ens permeten marcar o remarcar determinats trets físics, ocultar-ne d’altres, utilitzar la nostra pell com a llenç i superfície de creació o evitar lluentors indesitjades com a conseqüència de la il·luminació.
La il·luminació en fotografia i en vídeo pot provocar un efecte d’aplanament del rostre, la qual cosa es pot compensar amb el maquillatge, ja que ens permet donar volum als trets facials, alhora que il·luminar zones com les parpelles, que romanen naturalment fosques.
Per a això s’empren diferents productes amb diferents finalitats:
- Crema hidratant: protegeix la pell abans d’aplicar els pigments.
- Ombra d’ulls.
- Base de maquillatge: combinada amb colors que s’assemblen al més possible al color natural de la pell del personatge, eviten lluentors com a conseqüència de la il·luminació, tal com hem dit.
- Perfiladors de línies: permeten marcar bé els límits de llavis i ulls.
- Pigments de color: permeten marcar pòmuls i realçar trets.
Finalment, el maquillatge corporal (body painting), independentment del seu ús històric en societats tradicionals, en l’actualitat i a Occident s’empra lúdicament, festivament, en desfilades, marxes i esdeveniments. La pintura corporal com a tècnica de creació també ha estat usada durant els segles XX i XXI per artistes com Bruce Nauman o Yves Klein i per artistes de l’accionisme vienès com Günter Brus. Cal tenir especial cura amb els pigments que s’empren per a la pintura corporal, ja que no és adequada qualsevol pintura per al contacte amb la pell perquè pot provocar al·lèrgies i toxicitat.
En el cas de Bruce Nauman, tenim un exemple d’ús d’aquest recurs expressiu en la seva obra, convertida en una peça clàssica del videoart, Art Make-Up: No. 1 White, No. 2 Pink, No. 3 Green, No. 4 Black, en la qual explora l’ús del maquillatge com a element que li permet jugar amb la idea d’una identitat variable i impermanent construïda mitjançant la transformació del seu rostre amb la pintura com a matèria plàstica més enllà del seu ús tradicional en el llenç, utilitzant el seu propi cos com a llenç i obra d’art.
Bruce Nauman. Art Make-Up: No. 1 White, 1968.
Font: https://www.moma.org/learn/moma_learning/bruce-nauman-art-make-up-no-1-white-no-2-pink-no-3-green-no-4-black-1967-1968
Màscares
La màscara és un objecte emprat tradicionalment amb la finalitat d’aconseguir una altra identitat, fer-se passar per un altre ésser humà, animal o ésser mític. Com el maquillatge i el vestuari, ha estat utilitzada per tots els grups culturals al llarg de la història de la humanitat, i vinculada a tradicions religioses, culturals, socials i polítiques, i també a rituals de diferent índole, com el carnestoltes, els rituals d’iniciació i mort, els ritus de pas, etcètera. És un recurs habitual en el teatre des de l’època clàssica, en la societat de l’espectacle, el cinema, la televisió, la fotografia i el videoart. Actualment es fabriquen de manera massiva màscares de plàstic que reprodueixen el rostre de personatges de ficció, dibuixos animats o personatges polítics, i això ens recorda el seu poder vigent.
La màscara pot provocar tot tipus d’estats emocionals en l’espectador: por, tendresa, fortalesa, alegria, tristesa, repulsió, identificació, odi, empatia o antipatia. Estableix un vincle entre la vida i la mort, infon hieratisme, congela l’expressió però dota de vida el portador. Té un component de possessió, i per això està tan vinculada al teatre i als rituals. El portador de la màscara és posseït per una altra identitat. L’individu incorpora la identitat representada en la màscara i adquireix les qualitats d’aquesta identitat. L’espectador projecta en la màscara i en el portador que li dona vida els seus sentiments cap al personatge representat.
La màscara serveix també com a manera d’ocultar el rostre i evitar ser identificat.
Des d’una perspectiva semiòtica, podem entendre la màscara com un sistema de signes portadors de significats que seran interpretats de maneres diferents segons el context cultural. La màscara és, doncs, una representació oberta a la interpretació de la comunitat a la qual es dirigeix, sigui aquesta local o global. L’espectador maneja una sèrie de signes de la màscara establint una relació amb l’altre en permetre incorporar-ne la identitat, una identitat també construïda.
Des d’una perspectiva psicològica, la màscara ens ajuda a viure en societat. Les nostres tasques quotidianes estan acompanyades de nombroses màscares simbòliques que varien en els entorns laboral, familiar i domèstic.
Abans de fer ús d’una màscara en la nostra peça de videocreació hem de respondre les preguntes següents:
Quin significat té? Per què la utilitzem? Quin és el seu potencial estètic i simbòlic? És un element necessari?
Podem fabricar la màscara nosaltres mateixos o podem comprar-la ja feta, depenent del que representi. Podem treballar amb la màscara com a símbol polisèmic, i en aquest cas tindrà diferents significats, que estaran oberts al desenvolupament de l’acció.
Les peces de videoart en què s’empren màscares solen abordar reflexions entorn de les qüestions d’identitat, però també les seves possibles funcions com a elements rituals i performàtics.
És convenient considerar també que la màscara és un objecte molt potent visualment i acapara la nostra atenció com a públic. Igualment, és un objecte estètic per si mateix, una escultura viva.
Hi ha diferents recursos tècnics per a crear la nostra pròpia màscara, des de motlles d’escaiola, silicona, alginat (d’enduriment ràpid), que ens permeten, per exemple, fer una còpia del nostre propi rostre o parts corporals, fins a la fabricació a partir de fang, paper, escuma EVA, fusta, cartró, etcètera.
Les màscares també estan relacionades amb esdeveniments històrics i socials. En les últimes dècades del segle XX i principi del XXI el passamuntanyes dels grups polítics d’alliberament, activistes, grups armats i grups terroristes es va convertir en la màscara per excel·lència en els mitjans de comunicació, i per tant tenia implicacions emocionals a causa d’aquestes associacions. Dotava d’un cert poder i projectava una imatge dura, antisocial, de clandestinitat i impactant.
Casos d’estudi
Andrés Senra. We are here, we are queer (sèrie), 2017
Andrés Senra: We are here, we are queer, (sèrie), 2017.
https://vimeo.com/228782864
https://vimeo.com/228782921
https://vimeo.com/213881380
Font: cortesia de l’artista.
We are here, we are queer és una sèrie de peces de videoart que van ser exhibides a l’espai públic de la ciutat de Madrid en pantalles de Callao City Lights. Les peces proposaven un exercici d’apoderament públic en què els participants qüestionaven la idea binària del gènere emprant estratègies de maquillatge, mimesi, gestualitat i camuflatge utilitzades tradicionalment per totes les persones que al llarg de la història no han volgut viure conformes a la norma. L’artista va fer ús de maquillatge, pròtesi i vestuaris diversos com a estratègia de passing: fer-se passar per una forma de supervivència històrica de les persones trans i de gènere fluid. La peça proposa una vindicació del transvestisme i la desidentificació masculí-femení per a donar lloc a altres identitats més enllà del gènere. Els participants es convertien en alienígenes hermafrodites, dones barbudes, performers de transvestits de Butoh*, homes cisgènere** (cis) maquillats o semideesses intergènere. Aquestes peces són un bon exemple de la potencialitat del maquillatge, la pintura corporal, el vestuari i les pròtesis del videoart contemporani.
* El Butoh és una dansa-teatre d’origen japonès apareguda després de la Segona Guerra Mundial en la qual els actors es pinten el cos de blanc i executen moviments alentits i expressionistes.
** Cisgènere és el terme emprat per a definir totes les persones que no es consideren transgèneres.
Fischli and Weiss. The Point of Least Resistance, 1981
Fischli and Weiss. The point of Least resistance, 1981.
https://www.youtube.com/watch?v=GeRlFbWzzFU
Aquesta és una de les peces clàssiques de Fischli and Weiss i el seu segon treball col·laboratiu. Una rata i un os, personatges antitètics que es convertiran en emblemàtics en les seves obres posteriors, viatgen a Los Angeles amb l’objectiu de fer diners en l’art. Rata teoritza sobre estètica i Os sucumbeix a les seves tribulacions existencials. Els artistes utilitzen la disfressa com a recurs per a crear una rondalla contemporània sobre el món de l’art des d’una perspectiva irònica i no exempta d’humor. Rata i Os encarnen les misèries de curadors, artistes i galeristes, però alhora ens atrapen emocionalment en una mescla de simpatia i rebuig cap a aquests personatges.
Gillian Wearing. Confess All on Video. Don’t Worry, you will Be in Disguise. Intrigued? Call Gillian, 1994
Gillian Wearing. Confess All On Video, Don t Worry, You Will Be In Disguise, Intrigued? Call Gillian, 1994.
Font: http://www.theextravagants.com/work/confess-all-on-video-don-t-worry-you-will-be-in-disguise-intrigued-call-gillian/
Gillian Wearing va posar un anunci a Time Out amb el reclam següent: «Confessa-ho tot en vídeo. No et preocupis. Estaràs disfressat. Intrigat? Truca a Gillian». L’obra en vídeo reflexiona sobre la idea de la confessió i la seva versió televisiva contemporània en les tertúlies i xous d’impacte. Els participants, disfressats, confessen secrets, humiliacions, traumes del passat, robatoris, accions comeses per venjances laborals i revenges amoroses. Les màscares i disfresses són de plàstic i material barat que podem trobar en una botiga de disfresses o una basar, i construeixen un relat i una imatge inquietant, la del psicokiller televisiu, l’alienat contemporani. El rostre apareix deformat o exposat, sinistre i pertorbador. La màscara s’usa aquí com una manera d’ocultar-se, però comprenem els motius pels quals els participants s’oculten i les raons de les seves vendettes calculades. Gillian Wearing ens col·loca a la butaca del psicoanalista: som testimonis d’una confessió, un secret fosc que no ens deixa indiferents.
Bibliografia
Burke, Kristin; Cole, Holly (2005). Costume Design for Film: The Art & The Craft. Silman-James Press.
«Juego de máscaras, la identidad como ficción». Catàleg d’exposició.
https://www.teatenerife.es/uploads/documentos/6f4adf2795.pdf
(visitada l’agost del 2018).
Wearing, Gillian: «Las máscaras nos sirven para explorar la verdad». https://elpais.com/cultura/2015/09/26/actualidad/1443278192_981553.html
(visitada l’agost del 2018).