«L’éphémère, c’est l’éternité (‘L’efímer és etern’)».
Wolfgang Laib
El concepte efímer procedeix del grec bizantí ἐφήμερος (ephḗmeros), que significa ‘d’un dia’. Al nostre voltant esdevenen a cada segon fets efímers, com els canvis de llum durant les diferents hores del dia, la transformació de les flors que es marceixen en els gerros o l’evaporació de l’aigua dels tolls després de la pluja, entre altres.
Alguns d’aquests fets són fàcilment visibles i d’altres succeeixen d’una manera gairebé imperceptible. La idea de la impermanència i de la constant transformació és un fet inevitable, una cosa inherent a la vida i que es vincula amb el pas del temps.
Hi ha artistes que utilitzen aquests fenòmens com a part important del seu llenguatge plàstic i que veuen en els canvis que sofreix la matèria de les coses un element expressiu.
En aquest sentit, entenem l’art efímer com la pràctica artística, acció o objecte artístic que no està realitzat amb la intenció de perdurar, que accepta el canvi, i fins i tot la desaparició, així com els efectes del pas del temps, i que a més accepta aquesta impermanència com a recurs expressiu i conceptual.
Aquesta relació de l’art amb el fet efímer i amb l’acceptació del canvi trenca amb la idea clàssica de l’art que estava fet per a l’eternitat, així com amb la necessitat de permanència que se li exigia a la representació artística (i la seva conservació), que s’utilitzava en certa forma com un antídot contra el pas del temps.
En l’antiguitat, molts materials escultòrics, com és el cas de la pedra o del bronze, eren seleccionats pels artistes i artesans per la seva resistència i capacitat de perdurabilitat. Els busts romans i les inscripcions sobre els blocs de pedra eren una forma de fer perdurar en el temps rostres i noms d’éssers que eren conscients de la seva vida passatgera. Amb aquesta selecció de materials, els artistes, així com els personatges representats o els noms escrits, ampliaven la seva permanència en el temps, fins i tot la seva presència espacial; per això, perllongaven o perpetuaven la seva presència al món gràcies a la duresa dels materials.
Però els artistes que treballen amb l’efímer desenvolupen una altra noció del temps i de la matèria. Les seves accions tenen a veure amb el concepte de l’aquí i ara, de l’instant i la seva fragilitat (en contraposició amb la pedra). Es tracta moltes vegades de situacions irrepetibles o d’objectes peribles que no estan realitzats per perdurar i que busquen justament en aquesta qualitat una de les premisses i fortaleses de la seva funció expressiva.
La pràctica de l’art efímer engloba diferents disciplines, des de l’escultura fins a la performance. El concepte com a tal sorgeix durant els anys seixanta amb el grup Fluxus, quan artistes com Joseph Beuys realitzen obres o accions artístiques sense cap valor econòmic utilitzant materials tan inestables com la cera, el feltre o el greix animal. Aquesta pràctica serà ampliada i desenvolupada pels artistes de l’arte povera, que utilitzaran materials peribles en moltes de les seves obres.
L’art efímer pot practicar-se a l’espai exterior o interior. En la pràctica de l’art efímer, dins de l’espai expositiu, destaquem Anya Gallaccio, que treballa directament amb la transformació de la matèria dins d’aquest context. L’artista disposa i trasllada a la sala d’exposicions esdeveniments efímers, com en el cas de Preserve beauty (1991-2003), on l’artista britànica mostra el procés de degradació de les flors. L’obra consisteix en tres grans planxes de vidre, penjades de la paret, entre les quals hi ha empresonades una gran quantitat de flors de gerbera. Durant el transcurs de l’exposició aquests elements s’aniran transformant i faran visible el seu caràcter perible i efímer.
Preserve Beauty d’Anya Gallaccio (2003)
Font: https://www.thomasdanegallery.com/artists/36-anya-gallaccio/works/3514/” target=”_blank
Quan les pràctiques artístiques efímeres es desenvolupen a l’espai exterior, allunyat de l’espectador, o resulta impossible la visualització de la seva transformació per la seva llunyania o pel seu caràcter no perdurable, l’artista recorre al treball documental del fet perible mostrant fotografies, vídeos o alguns elements residuals d’allò que s’ha esdevingut.
Això succeeix, per exemple, amb la majoria dels artistes que treballen directament en l’entorn natural, com és el cas d’Andy Goldsworthy, que crea molts dels seus objectes i instal·lacions en plena natura i amb materials peribles com el gel, les fulles dels arbres o les llavors, als quals deixa exposats intencionadament a l’efecte dels agents atmosfèrics.
En River Rock, drawn over with a soft red stone, Scaur Water, Dumfriesshire (1992), per exemple, es mostra una seqüència fotogràfica que narra el procés durant el qual es desfà una intervenció realitzada per l’artista britànic sobre un element del paisatge. Una pedra de riu pintada amb argila vermella ha estat retornada al lloc que ocupava dins de l’aigua. Pels efectes del corrent, l’argila s’anirà desprenent de la pedra. L’artista captura aquest fet en cinc imatges, en les quals veiem com el moviment de l’aigua fa que es desprengui el pigment de la pedra fins a quedar totalment neta pel corrent del riu. Aquestes cinc imatges seran exposades a l’espai expositiu com a vestigis que narren el fet efímer que ha esdevingut.
River Rock, drawn over with a soft red stone, Scaur Water, Dumfriesshire d’Andy Goldsworthy (2016)
Font: https://www.artsy.net/artwork/andy-goldsworthy-red-river-rock-dumfriesshire-scotland-19-august-2016″ target=”_blank
En el cas d’altres arts, com el teatre o el cinema, així com en la performance o en el happening, la qualitat temporal efímera és inevitable, ja que totes aquestes pràctiques depenen de la seva representació, projecció o acció per ser visibles més enllà del seu esdeveniment. En el cas de la performance i del happening també serà possible traslladar l’acte efímer a l’espai expositiu a partir de material documental que en possibiliti la visualització i la permanència i que sol acabar per convertir-se en la peça d’art.
Bibliografia recomanada
Albero, M. (2018). Esto se acaba. Cartografía de lo efímero. Madrid: Abada. https://abadaeditores.com/prosa/esto-se-acaba-cartografia-de-lo-efimero.html
Bauman, Z. (2007). Arte ¿líquido? Madrid: Sequitur.
Buci-Gluksmann, C. (2006). Estética de lo efímero. Madrid: Arena Libros. http://www.arenalibros.com/fichas_libros/Ficha_Efimero_Buci-Glusckmann.htm
Fernández Arenas, J. (1988). Arte efímero y espacio estético. Barcelona: Anthropos.
Juniper, A. (2004). Wabi Sabi: El arte de la impermanencia japonés (El Viaje Interior). Barcelona: Oniro.
Michaud, Y. (2009). El arte en estado gaseoso: Ensayo sobre el triunfo de la estética. Fondo de Cultura Económica USA.
Youcenar, M. (1992). El tiempo gran escultor. Barcelona: Alfaguara. https://cuatrocuadernos.files.wordpress.com/2015/05/iv-01-el-tiempo-gran-escultor.pdf
O’Neill, M. (2007). Ephemeral art: mourning and loss. Loughborough University. httpsV/dspace lboro ac uk/dspace-jspu¡/h¡tstream/2134/8012/3/Thes¡s-2007-QNe¡ll pdf
Altres enllaços d’interès
Més informació sobre les obres descrites
https://artsandculture.google.com/asset/preserve-beauty-new-york/4wgqwoukmf76sg?hl=es