Descripció
La invenció de la fotografia és el resultat de la combinació de diversos descobriments tècnics: neix en un encreuament de ciència i art.
El terme fotografia prové del grec i significa ‘escriure amb llum’.
Coneguda al començament com daguerreotípia, ja que el descobriment va ser fet públic en 1839 per Louis Daguerre després dels experiments de Joseph Nicéphore Niepce, la fotografia ha evolucionat ràpidament en un període de temps relativament curt.
«La fotografia canvia constantment i és difícil de definir. La seva naturalesa discursiva i, en certa manera, promíscua, ha confós moltes persones respecte al seu estatus.»
Susan Bright (2009, pàg. 7)
La fotografia com a tal sorgeix d’una tecnologia concreta (el principi de la cambra obscura) que captura una imatge sobre un suport amb una emulsió química sensible a la llum. Els halurs de plata conformen imatges latents que apareixen en la pel·lícula en sotmetre-la a un revelat químic.
Amb relació al blanc i negre, Michael Freeman afirma el següent:
«Des del punt de vista creatiu, l’inici de la fotografia en blanc i negre va ser una limitació afortunada. La fotografia va començar com un invent basat en la quantitat de llum, no en la longitud d’ona (que determina el color). Això comportava una limitació […], però per què afortunada? La restricció de la paleta confirmava la fotografia com un mitjà per mèrits propis.»
Michael Freeman (2009, pàg. 509)
Es podria dir que l’evolució de la fotografia parteix de la seva condició de registrar, de la seva reproductibilitat, del seu caràcter de document (de la qual cosa dona bona fe el treball de fotògrafs com Walker Evans) i evoluciona fins als nostres dies amb la fotografia digital per transformar el document en una eina poètica o irreverent, ja separada d’una versemblança obligada que s’endinsa en el que anomenem postfotografia, en què no hi ha un ancoratge en la realitat: és una fotografia construïda en què la «veritat» és una construcció.
Walker Evans, Cinema, Havana, 1933. https://hyperallergic.com/417634/walker-evanss-eye-on-the-city/
En els nostres dies, encara que la imatge fotogràfica està en qualsevol banda i en mitjans tan diferents com diaris, publicitat, produccions de moda, àlbums de família, galeries d’art i tot tipus de xarxes socials, i que la tècnica ja no ens obliga a mantenir un revelat químic, l’opció de blanc i negre continua vigent.
En l’actualitat, fotografiar en blanc i negre és generalment una elecció totalment estètica, una declaració d’intencions.
Per què blanc i negre?
En la pel·lícula El estado de las cosas (1982), de Wim Wenders, filmada deliberadament en blanc i negre, Joe, el protagonista, fa una reflexió interna en la qual planteja l’estat poètic del blanc i negre: «La vida és en color, però el blanc i negre és més realista», addueix.
Potser perquè veure és creure però sentir és estar segur, com més espai hi ha entre la ficció i la realitat, més es transforma el blanc i negre en un mecanisme artístic.
Aquest estat poètic prové de la distància que guarda amb la representació directa de la «realitat».
Si bé al començament la fotografia neix com una tècnica destinada a reproduir fidelment, a ser prova i document estable, fiable, amb el pas dels anys i l’arribada de la fotografia en color, la fotografia en blanc i negre aconsegueix un nou estadi de llibertat en tornar-se un recurs creatiu, una decisió estètica.
És un mitjà que, encara que manté les distàncies amb la representació, gràcies a la seva dosi de versemblança transcendeix la «realitat». D’aquí el seu estat gairebé oníric, del qual adquireix un nou estatus poètic en separar-se d’un esdeveniment literal.
Des de bon principi, els fotògrafs pictorialistes busquen separar-se d’aquesta noció de reproducció i incorporen a les imatges elements simbòlics per entrar en un estat en què la imatge es torna un mitjà per a expressar un estat d’ànim, una idea, un somni (tal com es pot veure en les imatges de Julia Margaret Cameron o Lewis Caroll).
Julia Margaret Cameron, I Wait, 1860. https://es.wikipedia.org/wiki/julia_margaret_cameron
Tècnica i procés creatiu
Una tècnica es defineix no en si mateixa sinó com la construcció de mecanismes que han derivat de processos creatius. Sorgeix de la necessitat de realitzar. Cada procés creatiu condueix a una tècnica determinada.
L’apel·latiu de pare de la tècnica fotogràfica en blanc i negre s’assigna històricament a Ansel Adams, que va encunyar el concepte de previsualització.
«El terme visualització es refereix a tot el procés emotiu i intel·lectual de creació de fotografies […]. Visualitzar una imatge és veure-la clarament mentalment abans de fer l’exposició, en una seqüència contínua des de la composició fins a la presa final […] veure amb antelació una imatge acabada abans de fer l’exposició, de tal manera que els procediments emprats contribueixin a aconseguir el resultat desitjat.»
Adams (1980, pàg. 1)
A fi de dur a terme aquesta idea, va desenvolupar, al costat de Fred Archer, el sistema de zones per a alliberar els fotògrafs de la tècnica amb l’objectiu que poguessin fer manifestacions creatives personals. Aquest sistema consisteix a dividir l’escala de lluentor des de les ombres més fosques fins a les llums més clares en un grup de zones que van de la 0 a la X.
Encara que va ser pensat per a treballar junt amb sistemes analògics, amb la fotografia digital ha tornat a ser important i, de fet, s’ha incorporat a la seva tècnica.
En la fotografia analògica s’exposa per a les ombres i es revela per a les llums. Això indica que es mesura la llum en l’ombra per a valors de reproducció de les zones II, III i IV, en què la zona V és la del gris mitjà o gris del 18%, i el temps de revelat es fa de tal manera que les llums quedin a les zones VI a IX, en què la X és el blanc pur.
En digital és exactament a l’inrevés: es mesura per a les llums perquè el rang dinàmic es perd en les llums i podem recuperar molta imatge en el revelat digital de les ombres.
Sistema de zones. Via Fotonostra. https://www.fotonostra.com/
Ansel Andams, The Tetons and the snake River, 1942. Via Fotonostra. https://www.fotonostra.com/
Un imperatiu de resistència
En el transcurs del temps, els autors es van adonar no solament que treballar amb blanc i negre generava la instància d’absència de color, sinó que es podia utilitzar creativament, de tal manera que l’absència de color, en comptes de ser un impediment, era una aportació en què forma i contingut tenien una relació.
La pèrdua de color permet centrar l’atenció en el llenguatge gràfic de les imatges i en les qualitats de proporció, línia, relleu, forma, textura, volum, contrast i definició.
Des d’aquesta perspectiva, es podria considerar el blanc i negre com un mecanisme de rebel·lia, de resistència i de resiliència. Cada vegada que un autor ha avançat en el llenguatge fotogràfic, hi ha hagut una posició de rebel·lia conceptual i formal. Per exemple, Ansel Adams volia explorar les qualitats reproductives més subtils del material i elevar-lo a una posició estètica, i per a això traduïa les qualitats sensitomètriques del material i a una escala de valors que feien que la forma blanc i negre respongués a això amb una elevada subtilesa de contrast, reproducció i matisos.
Quan Hiroshi Sugimoto comença els seus projectes als anys setanta i pren la decisió de treballar en blanc i negre amb temps d’exposició extremadament llargs (de fins a tres hores o més), utilitza la tècnica per a expressar idees tan vastes com temps i espai.
Hiroshi Sugimoto, Theaters, 1978. https://www.sugimotohiroshi.com/new-page-7
L’acció fotogràfica fonamental és mirar. Per tant, el desafiament consisteix a traduir en termes de textura, contrast i lluentor l’emoció que ens ha produït l’acte de mirar, aquest estremiment i creuament del mirall que és mirar i mirar-nos.
Bibliografia
Adams, A. (1980). La cámara. Madrid: Omnicon.
Bagder, G. (2009). La genialidad de la fotografía. Cómo la fotografía ha cambiado nuestras vidas. Barcelona: Blume.
Bright, S. (2005). Fotografía hoy. San Sebastián: Nerea
Freeman, M. (2009). Compendio de fotografía digital. Khöln: Evengreen Gmbh.
Wenders, W. (1982). Der Stand der Dinge.