Descripció
Clau alta és un recurs estilístic en què treballem solament sobre una de les àrees de lluminositat. Les fotografies amb predominança de llums es coneixen com a clau alta i aquelles amb predominança d’ombres, com a clau baixa.
Les fotos fetes en clau alta o clau baixa solen portar una enorme càrrega emocional, per la qual cosa les claus tonals són una de les eines més efectives en fotografia per a actuar com a disparador de sentiments.
Podem parlar de la clau alta i de la clau baixa atenent al sistema de zones determinat per Ansel Adams. El principi del sistema de zones és simplificar tota la gamma de tons possibles, del blanc al negre, en onze tons principals o claus que es coneixen com a zones i que van del 0 al X. Tant en un cas com en l’altre, la intenció és desprendre els valors tant en els negres com en els blancs.
Això genera contrastos interns, entesos com a canvi no solament entre blanc i negre sinó entre els anomenats valors d’acutància, entre el seu valor i el proper. És a dir, com més acutància té una fotografia, més tons intermedis té, i com més gran és l’acutància d’una imatge, més gran és la nitidesa amb què és percebuda.
Aquests tons clau o zones són tons o densitats concrets en la còpia que estan separats en l’escena per un pas de diafragma.
Clau alta
La clau alta implica que tots els valors reflectits en la imatge van des del blanc pur fins al gris mitjà.
Són compressions de valors entre gris mitjà i valors tonals alts: és a dir, ens trobem davant d’una imatge que té majoritàriament blancs.
Són les imatges en les quals predominen les zones altes de la gràfica proposada en el sistema de zones d’Adams.
Es creu erròniament que les fotografies sobreexposades són fotografies en clau alta. En realitat, les fotografies en clau alta estan exposades correctament, però no hi ha el negre pur sinó tons de grisos intermedis.
Corresponen a les zones que van del número VII al número X, per la qual cosa en aquestes fotos predomina la lluminositat i els tons clars i en general ofereixen poc contrast.
Donen la sensació de netedat, tranquil·litat i puresa, encara que també poden expressar desconcert perquè tenen un efecte de boira.
Sally Mann, Jessie at 6, 1988. http://pov.com.mx/sally-mann-fotografia-controversia-y-familia/
Clau baixa
La clau baixa és el contrari de la clau alta: una imatge on predominen tonalment les llums baixes (els tons foscos o densos).
Una foto presa amb un esquema d’il·luminació en clau baixa oscil·la, per tant, entre les zones III i 0 del sistema d’Ansel Adams.
Aquest tipus de fotografies estan il·luminades per no perdre detall de l’escena i poder provocar emocions profundes a l’espectador; transmeten inquietud i donen un to més intimista a la imatge. També poden relacionar-se amb la introspecció i el món oníric.
Podem esmentar autors que les han treballades en profunditat, com Milagros de la Torre, d’origen peruà, radicada a França.
Tot el seu treball està desenvolupat en una o altra clau.
Centra tota la seva producció artística en l’elaboració d’arxius relacionats amb el temps, el gest, el significat i l’activitat humana.
El seu treball registra l’aparença silenciosa de les coses amb la finalitat d’elaborar un relat poètic que desplaça aquestes metàfores i les converteix en evidències o proves. Ha fet diverses sèries, i una de les més importants és Los pasos perdidos, que estableix un bucle crític entre l’evidència i la representació.
Milagros de la Torre, The Lost Steps, 1996. https://www.milagrosdelatorre.com/the-lost-steps-1996/
De la Torre fa de la utilització de la clau baixa un recurs expressiu summament potent, fent que en el relat de la història l’objecte recobri la dimensió de l’arxiu. Treballa en l’eix de la representació de l’estatus judicial fent al·lusió implícita a l’estatus judicial del fotogràfic (la fotografia com a construcció d’una evidència i la seva consegüent posada en dubte).
En la seva sèrie Under the Black Sun utilitza una tècnica clàssica també utilitzada pels fotògrafs de carrer del Cusco: consisteix a usar una càmera amb un paper fotogràfic a manera de negatiu. La llum s’exposa directament sobre el paper i després, en assecar-lo al sol, se li aplica una capa de mercuri crom.
Milagros de la Torre, Under the Black Sun, 1993. https://www.artnexus.com/Notice_View.aspx?DocumentID=24293
La seva obra gira entorn de la temàtica de la discriminació, la raça, el crim, el control i l’abús de poder.
Sara Moon és una altra artista que també ha utilitzat la clau baixa i la clau alta en la seva producció d’imatges.
Va revolucionar el món de la moda treballant amb un concepte poètic en el qual, en comptes de cosificar els seus subjectes, va fer el camí invers: va introduir en la moda i en els seus models elements poètics i simbòlics.
Fa referència a elements de l’àmbit de la literatura apropant ambdós vessants.
Gairebé tota la seva obra és en clau baixa i són construccions metafòriques d’un món on interior i exterior no estan separats, encara que també té treballs en clau alta.
La poesia travessa tot el seu treball al·ludint al temps i a l’espai, a alguna cosa perduda, alguna cosa oposada.
Sarah Moon, Sans titre, 1989. http://www.howardgreenberg.com/artists/sarah-moon
Paul Graham és un fotògraf autodidacta novaiorquès. Treballa amb imatges gairebé rentades i és un dels primers fotògrafs documentals a fer un ús exemplar del color.
La seva obra es caracteritza per un profund compromís social i polític amb els temes que aborda.
Repeteix una tàctica d’entrecreuament de gèneres: combina el paisatge amb el documental social.
En paraules del mateix Graham, l’atracció pel paisatge «és un reflex del meu distanciament i la meva manera d’apropar-me a una cosa gran, que està més enllà de la comprensió» (2018, pàg. 156).
La clau alta del paisatge fa que la composició amb prou feines aparegui, amb prou feines sigui visible. Amb aquest efecte, Graham pretén emular el sentit de la desorientació que patim en passar de la foscor al sol enlluernador.
Paul Graham, American Night, 1998-2002. http://www.paulgrahamarchive.com/americannight.html
Bibliografia
Gili, M. (2012). Milagros de la Torre. Fotografías. Madrid: RM.
Higgins, J. (2018). ¿Por qué la imagen no tiene que estar enfocada? Entender la fotografía moderna. Barcelona: Promopress.
Moon, S. (1997). Inventario. Salamanca: Ediciones Universitarias de Salamanca.