Descripció
Si bé al començament la fotografia es va veure associada a la reproducció de realitats socials, culturals i periodístiques, en evolucionar els seus termes s’han desplaçat cap a la creació d’escenaris que canalitzen necessitats expressives.
Així, la preocupació inicial de la fotografia per a reflectir la realitat s’ha desplaçat a l’àmbit de recrear la realitat o de crear espais imaginats.
En parlar de posada en escena parlem implícitament de narració. Per a explicar una història, establim un guió i un escenari.
Posada en escena (de l’expressió francesa mise-en-scène) és un concepte provinent de l’àmbit de les arts escèniques per a referir-se al disseny global dels aspectes d’una producció.
Tota la posada en escena té a veure amb un simulacre: allò que sembla veritat però no ho és.
Fontcuberta, en el seu llibre La fúria de les imatges (2016, pàg. 39), fa referència a aquest tema i estableix que tot el que veiem des de l’àmbit fotogràfic no és més que una posada en escena, encara que sigui una foto directa, atès que hi ha un enquadrament, una retallada i una virtualització de la realitat. En aquest sentit, el paper de l’artista ja no consisteix a «produir obres», sinó a «prescriure sentits».
Des d’aquesta perspectiva, gairebé tota al fotografia des de la postfotografia seria una escenificació.
En recrear i representar, en escenificar, la fotografia adquireix molt de transgressió, desafiant els estereotips proposats per la societat de consum que marquen models determinats i estableixen patrons de conducta referents a temes tan complexos com l’ètica, el desig i el gènere.
Aquest punt de tensió entre el ser i l’haver de ser, el que es mostra i el que s’és, el que s’oculta i el que es veu, és un eix primordial en els autors que treballen amb l’escenificació.
L’exacerbació del model, de la façana i del maquillatge és portat a un nivell en què el contingut es torna explosiu: són explosions de color i de concepte portades a un extrem (suprafemení, supramasculí). En la societat dels mitjans de comunicació de massa tot es transforma en un aparador.
Amb aquesta línia de treball és amb la qual Cindy Sherman comença a basar-se en la influència de les pel·lícules de Hollywood i munta els seus propis escenaris.
En la sèrie Untiteld Film Stills es fotografiava a si mateixa en diversos escenaris personificant estereotips de dona típics de la societat masclista.
Cindy Sherman, Untitled Film Still #21, 1978. http://100photos.time.com/photos/cindy-sherman-untitled-film-still-21
En aquest cas, l’artista és model i autora alhora. En aquesta forma en què transgredeix el contingut dels rols en exercir de subjecte i executora de la presa, es qüestiona constantment l’àmbit de la feminitat i de les normes socials establertes entorn d’aquest àmbit.
Les seves imatges, fetes en blanc i negre, s’assemblen a fotogrames de pel·lícules dels anys quaranta-cinquanta, i l’acció de fotografiar és precisament una construcció que aborda les convencions característiques del retrat convencional i les transgredeix.
En el cas de Jeff Wall, les escenes semblen ser casuals o de presa directa i, no obstant això, tot hi és planificat fins al mínim detall, com una escena en una pel·lícula, amb ple control de tots els gestos i elements.
Les seves composicions són sempre ben pensades i/o preses de pintors clàssics.
Aborda temes socials i polítics, com la violència urbana, el racisme, la pobresa, i els conflictes de gènere i de classe.
En la imatge titulada Mimic (1982) que veiem a sota, es posa en evidència la tensió social i racial als suburbis de l’Amèrica del Nord.
La imatge ha estat construïda meticulosament com si fos una imatge cinematogràfica.
Aquest tipus d’escenificació també es vincula als paparazzi per la manera en què una fotografia que venia d’un àmbit ordinari es transforma en extraordinària.
Jeff Wall, Mimic, 1982. https://www.tate.org.uk/whats-on/tate-modern/exhibition/jeff-wall/jeff-wall-room-guide/jeff-wall-room-guide-room-3
Les fotografies de Sandy Skoglund, oníriques i extraordinàries, presenten amb freqüència la instal·lació d’escenaris dissenyats per l’artista.
Mitjançant aquestes instal·lacions, transmet un conjunt d’idees amb plantejaments que es poden situar entre l’art conceptual i el surrealisme.
Skoglund utilitza la repetició com a element formal, com un accent per a alimentar i magnificar el missatge.
En envair i treballar els espais, el concepte queda més exposat i evident. I és en aquesta exposició que emergeix una part del contingut no formal, més substancial i metafòric.
Sandy Skoglund, Revenge of the Goldfish, 1981. https://www.widewalls.ch/artist/sandy-skoglund
No volem deixar d’esmentar AES+F. És un col·lectiu de producció rus de caràcter multimèdia i interdisciplinari que treballa en fotografia, vídeo i animació.
Crea narratives visuals grandioses que exploren valors i conflictes del món contemporani.
AES+F, Action half life, episode 1, #6, 2004. http://aesf.art/projects/action_half_life/#ahl_episode_1/0
Tots aquests autors són fotògrafs que treballen amb influències del cinema molt marcades.
Per a dur a terme aquestes posades en escena, es requereix una gran producció amb equips humans implicats.
En general, requereixen construir un escenari en un estudi o buscar una localització. Després es produeix una gran intervenció en l’espai per part de l’equip de treball per transformar-lo i per planificar la posada en escena a fi que la instantània última cobri molt cos.
Tots aquests treballs requereixen mesos de planificació i ajustament: no són instantanis.
La posada en escena implica no solament un treball en equip coordinat, sinó també de postproducció. És necessari dissenyar, planificar, treballar amb els actors i definir el vestuari, fer la presa i retocar després en postproducció, on s’ajusta el color, el contrast i la forma i s’afegeixen o es retiren elements.
Partint d’una resolució tècnica impecable i de la producció d’imatges de gran bellesa visual i equilibri formal, aquests artistes posen en evidència, com sorgida del silenci, alguna cosa terrible que succeeix a la vida.
L’ambivalència entre la bellesa i el terror és constant.
La tensió entre la necessitat de cercar la perfecció i la impossibilitat d’aconseguir-la, entre el control i el caos, el que es pot controlar i el que no es pot agafar, fa que el treball de posada en escena obri una perspectiva eminentment crítica en reflexionar sobre àmbits de conflicte i violència (de gènere, raça i cultura).
Tot l’art de posada en escena contemporani té un component de simulacre. Considerant-ho detingudament, no hi ha fotografia sense simulacre ni posada en escena.
Bibliografia
Bright, S. (2005). Fotografía hoy. Sant Sebastià: Nerea.
Fontcuberta, J. (2016). La furia de las imágenes. Barcelona: Galaxia Gutenberg.
Flusser, W. (2009). Una filosofía de la fotografía. Madrid: Síntesis.
Heartney, E. (2008). Arte&Hoy. Londres: Phaidon.
Virilio, P. (1988). La estética de la desaparición. Barcelona: Anagrama.