Descripció
En la teoria del color, la saturació és la intensitat d’un matís específic. Es basa en la intensitat i puresa del color: un color molt saturat és viu, mentre que un color dessaturat es converteix en una cosa trista i apagada.
Saturació i fotografia
La saturació és un canvi en la intensitat del color o, millor dit, és el canvi que té un color en el seu estat pur.
La saturació ens obliga a treballar amb molta definició. Per tant, per a construir imatges molt saturades, necessitem càmeres amb potents sensors o càmeres de mig i gran formats, capaços d’aconseguir alts graus de [popover2 title=”La saturació també es pot modificar amb programes de postproducció.”]reproducció tonal[/popover2].
Pot ser un recurs molt útil a fi d’emfatitzar o destacar un objecte o subjecte.
Ara bé, l’aposta per la saturació ens presenta alguns interrogants sobre la finalitat estètica i narrativa: per què fer ressaltar?, què fer ressaltar?, a què ens remet la saturació?
Sens dubte, ens remet a l’exageració, a la suma, a l’exacerbació.
Ens connecta amb la reflexió del món en què vivim: un món hipersaturat d’informació, d’estímuls, de velocitat.
El pensador francès Paul Virilio es pregunta sobre aquesta hipersaturació que caracteritza la societat actual, en la qual la constant visual d’hiperestimulació sensorial (des que sortim de casa estem exposats a cartells, publicitats, imatges) genera una incapacitat per a veure, per a sentir i per a reflexionar. Llavors som davant d’un excés i d’una mancança.
La saturació (o dessaturació) de color com a recurs estètic
Tal com esmenta el fotògraf i filòsof cec Evgen Bavcar, vivim èpoques d’oculocentrisme: la nostra hipersensibilitat visual ens condueix a una impermeabilitat que, paradoxalment, ho oculta tot destacant-ho i no ens deixa veure enmig de tant excés.
Així, en el món contemporani mai no hem pogut veure tant i, no obstant això, mai no hem estat tan cecs.
Caminem en un espai saturat d’informació, conceptes i estimulació.
Autors com Virilio i Baudrillard vinculen l’excés amb el buit. Virilio ho anomena l’epitelial: tot es transforma en una pantalla, en escorça, en una superfície freda.
Les imatges, en fer visible l’eminència de la saturació i l’excés i la seva influència en la nostra cultura, ens mostren com la cultura del consum incideix sobre les imatges i com les imatges s’introdueixen en aquesta cultura de consum. D’aquesta dialèctica sorgeix la reflexió i la crítica que l’art contemporani posa sobre la taula.
Aquesta hipersaturació és treballada des de la reflexió en l’art contemporani per diversos autors. Cadascun des de la seva estètica i discurs apunta a posar en discussió la societat de consum, en què el subjecte es transforma en objecte, en un mercat ambulant, en un simulacre.
Per exemple, Marcos López satura color i objectes: emplena, carrega, sobreestimula la informació que rebem en cada fotograma. En la composició del quadre ho satura tot de color, de simbolisme, d’objectes.
El concepte de simulacre es fa patent: tot sembla però res no és.
Marcos López, Picada en la terraza de la Fundación Proa, Bs. As., estiu 2005/2006. http://www.galeriafernandopradilla.com/artista/obras/detalle/marcos-lopez/7830/94263/111841
En el cas dels artistes francesos Pierre et Gilles, trobem com aborden la sobreestimulació des d’una perspectiva en què tot és fràgil i fred alhora: recarregat, barroc, kitsch.
L’estereotip està exacerbat. D’aquesta fredor sorgeix la reflexió d’una condició dramàtica del gènere humà, d’una banalització del que és sagrat.
Pierre et Gilles, The Virgin with the Serpents, 2007. http://photoartel.blogspot.com/2014/04/
Pierre et Gilles treballen elaboradament l’escena i la il·luminació en la presa i amb prou feines la manipulen en postproducció digital. Posteriorment, retoquen les imatges amb pintura acrílica sobre la mateixa imatge.
El seu treball ens remet a escenes religioses, mitològiques o idíl·liques, i a escenes homoeròtiques. S’inclouen en el moviment kitsch (com una elecció conscient) i en la cultura pop.
En l’obra de David LaChapelle la saturació de color, de sensacions, d’objectes i subjectes connecta el concepte de posada en escena, d’escenari construït, d’exposició, d’exageració, en què la simbologia dels elements presents a la imatge prové de la cultura pop i kitsch i de la reminiscència de l’art religiós.
LaChapelle representa la imatge de l’heroi contemporani, com l’estrella de pop, el crist estilitzat, els quals transforma en models: éssers bells, perfectes, amb pells fines, i alhora éssers llunyans i freds que ens observen des del seu món, impertorbables.
David LaChapelle, American Jesus: The Beatification: I’ll never let you part for you’re always in my heart, 2009. http://revista925taxco.fad.unam.mx/wp-content/uploads/2016/05/Splen-LaChapelle-American-Jesus.jpg
Obre així una bretxa doble entre realitat i ficció.
D’una banda, si bé la temàtica és mitològica, l’alt grau de definició ens remet a imatges altament realistes: l’irreal (un monstre, una sirena) sembla real.
D’altra banda, el treball de la saturació de color contribueix a crear una sensació d’hiperrealitat: una realitat que, en aconseguir aquest nivell de detall i lluentor amb una saturació de color tan marcada i un color tan pur, es torna irreal. L’exacerbació de la realitat posa en evidència el simulacre.
«Apareix una puixança de la veritat, l’objectivitat […] així apareix la simulació en la fase que ens concerneix, una estratègia de la realitat, la neorealitat i la hiperrealitat, doblegant arreu una estratègia de dissuasió».
Baudrillard (2002, pàg. 19)
LaChapelle s’inspira en la mitologia i en escenes bíbliques per retratar el món modern: les seves preses són un treball minuciós i detallista de l’aspecte físic del personatge, que porten gairebé a la caricatura.
Amb les seves escenes reflecteix un món modern en què, més enllà de la lluentor de la superfície, s’expressa la crítica a una societat banal, plena d’excessos i vanitat.
D’aquesta relació de tensió dinàmica entre aparença i drama, entre mística i actualitat, sorgeix una marcada denúncia social que posa en evidència el tremendisme de l’actualitat.
David Lachapelle, The rap of Africa, 2009. https://www.theguardian.com/artanddesign/2014/may/29/my-best-shot-david-lachapelle-rape-of-africa-naomi-campbell
Sia en els treballs per al món de la moda, la música, el cinema o la publicitat, res no escapa de la seva creativitat: tot és transformat en pantalla, en escenari, on cavem i destruïm la cultura.
La societat de l’espectacle, amb els excessos i la llunyania, esdevé en l’art contemporani la gran pantalla per a reflectir l’estat del món.
Bibliografia
Baudrillard, J. (2002). Cultura y simulacro (6a. ed.). Barcelona: Kairós.
López, M. (2000). Pop latino. Buenos Aires: La Marca.
Mayer Foulkes, B. (2013). Luna Cornea, 17. Evgen Bavcar: el deseo de la imagen, por Benjamín Mayer Foulkes (pàg. 42). Mèxic: Centro de la Imagen.
Virilio, P. (1998). Estética de la desaparición. Barcelona: Anagrama.