Descripció
La fotografia és temps.
I el temps és creació.
«Com més aprofundim en la naturalesa del temps, més comprendrem que durada significa invenció, creació de formes, elaboració contínua del que és absolutament nou.»
Henri Bergson (2007, pàg. 30)
Tot el que podem fer en fotografia concerneix el pas del temps d’una manera o altra: sense temps no hi ha fotografia.
La fotografia neix de la relació entre llum i temps. Sense llum ni temps no s’esdevé el fet fotogràfic perquè l’acció fotogràfica es basa en la temporalitat.
La fotografia ha resultat un mitjà artístic amb el qual la humanitat ha recreat la durada i l’esdevenidor. Per tant, no és estrany que la idea de seqüencialitat no hagi trigat a sorgir.
Pel que fa a la temporalitat, podem esmentar dos estadis bàsics: el temps detingut (imatge congelada) i el transcurs del temps (en què es registra un moviment). En tots dos casos, l’existència humana es veu involucrada en tota la seva extensió.
El modernisme de la dècada del 1930 va ser de gran importància per a la fotografia, que es va veure influïda per les avantguardes. En aquella època sorgiren grans artistes i un d’especialment important per a la fotografia: Henri Cartier-Bresson.
Cartier-Bresson aviat va comprendre les incompatibilitats entre fotografia, temps i vida i va expressar la seva intranquil·litat davant la fugacitat dels moments i l’etern transcurs del temps.
La seva vinculació amb l’inconscient, l’art i la vida va conduir Cartier-Bresson a desenvolupar el que va anomenar «instant decisiu», un concepte que es va convertir en la base de tota la seva obra.
Així, la fotografia ens permet capturar la substància del temps sorprenent la vida i captant-ne l’essència en una fracció de segon.
Per tant, la vida és la protagonista indiscutible, i la càmera l’eina per a poder aprehendre-la, encara que sigui breument.
Tal com el mateix Cartier-Bresson afirmava,
«fotografiar és posar el cap, l’ull i el cor en el mateix punt de mira.»
Cartier-Bresson (2003, pàg. 11)
A més, en les seves imatges hi ha una composició acuradíssima que portarà Roland Barthes al púnctum de la fotografia. Avui la postfotografia és als antípodes d’aquest concepte.
«Els instants decisius són relegats pels indecisius.»
Fontcuberta (2016, pàg. 171)
L’avenç tecnològic de la fotografia i els seus suports, que han anat evolucionant com a qualitats sensitomètriques, han permès a diversos autors fraccionar el temps i fer ús de tot el seu potencial.
Però, sia que congelem la imatge o que acusem el pas del temps, cada fotograma (analògic o digital) parla de temps i de la tensió inevitable entre el que roman i el que soscava.
Seqüència
La secuencialitat en fotografia es correspon amb una sèrie de fotogrames que estableixen una narrativa, o una sèrie d’elements que se succeeixen els uns als altres i guarden relació entre ells: una juxtaposició d’imatges que configuren una reflexió o relat.
En la configuració de la peça o sèrie fotogràfica, és important distingir els diferents temps:
- Objectiu: definit del moment precís en què s’ha pres la imatge.
- Representat: que es mostra en la foto amb les marques temporals que el fotògraf decideix mostrar.
- Simbòlic: en què la imatge es construeix a partir de la significació o recorrent a figures retòriques visuals.
- Subjectiu: determinat pel punt de vista de l’autor i la interpretació de l’observador.
Temps i narrativa
Pel que fa a la temporalitat, un autor fonamental és Hiroshi Sugimoto, que construeix un fort corrent d’ancoratge en allò que és purament fotogràfic en treballar des d’una perspectiva analògica amb càmeres de gran format en què la suma del temps és el que construeix la imatge.
En diverses sèries en què fotografia teatres, cinemes i mars, la imatge es construeix mantenint obert el diafragma durant el temps complet de projecció de la pel·lícula, amb la qual cosa la saturació de llum ve de la suma de temps.
Això és el que explica que el temps és el que produeix la imatge des del punt de vista conceptual.
Hiroshi Sugimoto, Carpenter Center, 1993. https://www.sugimotohiroshi.com/new-page-7
Per la seva banda, Duane Michals desenvolupa la seva narrativa a partir d’un error fotogràfic: en un viatge, la seva càmera es va travar en l’últim fotograma del rodet. Això va generar una sobreimpressió en les imatges, la qual cosa li va fer veure que podia sobreimprimir imatges i fer exposicions dobles per a construir narratives internes.
Partint d’aquesta base, desenvolupa un estat d’experimentació en què construeix petites narracions a manera de vinyetes literàries.
Michals ha estat molt influït per la literatura i s’interessa per la qüestió del doble, el laberint, la vida, la mort. Les seves metàfores, igual que en els quadres d’Escher, semblen començar i desenvolupar-se per a tornar a un mateix punt: hi ha una volta, un cercle, una tornada eterna en els seus fotogrames.
«Utilitzo la fotografia com a eina de recerca del temps. La utilitzo amb el mateix desig que un escriptor. Soc un contacontes.»
Michals (2017, pàg. 1)
Duane Michales, Things are queer, 1973. https://patrygraphy.wordpress.com/2016/02/06/things-are-queer-duane-michals/
També incorpora a les fotografies textos de pròpia mà trencant la solemnitat de la còpia física, atrevint-se a intervenir-la.
El seu interès substancial és la naturalesa humana, i la fotografia és un pretext per a plantejar interrogants i descobrir respostes entorn de l’existencialitat del subjecte.
És un autor interessat fonamentalment en les grans preguntes filosòfiques: què és la vida, la mort, el desig, la realitat, l’art.
Sam Taylor-Wood genera seqüències de temps i atemporalitat (un temps congelat), una situació en una escena determinada que sembla haver-se quedat clavada en el temps.
Cal destacar la seva sèrie de fruites en què treballa directament amb el concepte de temporalitat mitjançant l’exposició en el temps i la descomposició, amb tota la reminiscència de la mort, en què el pas del temps ens permet observar l’evolució d’un procés.
Sam Taylor-Wood, Still life, 2001. http://www.tate.org.uk/context-comment/articles/matter-time
Les nocions de temps i seqüència estan vinculades inexorablement amb l’impuls vital i aporten una reflexió sobre la vida.
La instància de temps és la nostra vida: si no tinguéssim temps, no hi hauria vida tal com la coneixem.
Bibliografia
Barthes, R. (1989). La cámara lúcida: Notas sobre la fotografía. Barcelona: Paidós.
Bergson, H. (2007). La evolución creadora. Buenos Aires: Cactus.
Cartier-Bresson, H. (2003). Fotografiar del natural. Barcelona: Gustavo Gili.
Fontcuberta, J. (2016). La furia de las imágenes. Barcelona: Galaxia Gutenberg.
López Aguilar, E. (octubre 2002). «Julio Cortázar y la fotografía». La Jornada Semanal (núm. 397).
Riaño, O. (2017). Duane Michaels, el fotógrafo que no sabe hacer fotos. [Data de consulta: 2 d’abril de 2018]. <https://www.elespanol.com/cultura/arte/20170529/219728474_0.html>
Sánchez Ecuer, M. (2015). Fotografiar y narrar el tiempo. [Data de consulta: 2 d’abril de 2018]. <http://zonezero.com/es/temporalidad/260-fotografiar-y-narrar-el-tiempo>