Full prim confeccionat amb polpa de cel·lulosa obtinguda de fibres vegetals moltes suspeses en aigua, generalment blanquejada i posteriorment assecada i endurida.
Descripció
El suport més antic de l’escriptura és el papir, vegetal molt abundant a les riberes del riu Nil, inventat pels egipcis fa cinc mil anys,. No obstant això, serà a la Xina on es fabricarà per primera vegada el material més semblant al paper que avui dia coneixem. Després de la introducció del pinzell de pèl, es van substituir els suports tradicionals, el bambú o les tires de fusta, per nous suports a partir de residus de tela, seda, palla d’arròs o cànem, fins i tot cotó. El mètode consistia a barrejar diferents tipus de fibres, picar la barreja fins a aconseguir la separació completa de les fibres, i després disposar-les sobre un motlle rectangular porós premsant-les per a separar l’aigua i aconseguir la unió solidària de les fibres. Es considera tradicionalment que el primer procés de fabricació del paper va ser desenvolupat per Cai Lun, conseller de l’emperador He en el segle II a. C. Durant uns 500 anys, la seva fabricació va estar limitada a la Xina. En el segle VII es va introduir al Japó i a mitjan segle VII a l’Àsia Central fins a arribar a les mans dels musulmans, que, en la seva expansió per Àsia Menor i el nord d’Àfrica, van anar introduint el paper en els seus dominis i millorant la tècnica. L’entrada del paper a Europa es va produir el segle VIII, amb la invasió àrab d’Espanya.
A partir d’aquestes dates, la importància del paper a tot Europa com a mitjà de comunicació i expressió va anar augmentant espectacularment, de manera que el pergamí (pells tractades d’animals), successor del papir, va caure immediatament en desús. L’expansió del paper a Europa va continuar a França, país que es va convertir en gran productor i exportador, i a Alemanya.
L’auge productiu de paper va ser més ràpid que el procés de treball dels escrivents. Per això mateix és interessant esmentar que la invenció de la impremta va ser possible només per l’existència i l’exigència de nous mètodes de reproducció més ràpids.
El segle XVI la tècnica del paper s’introdueix a Anglaterra, i l’any 1680, els espanyols funden la primera fàbrica de producció de paper al continent americà, a Culhuacán (Mèxic).
Cap a l’any 1720 el francès Ferchault de Reaumur va suggerir que podria utilitzar-se la fusta com a font de fibres vegetals per a la confecció del paper. Un altre dels inconvenients existents –la lentitud en la fabricació de paper– es va resoldre a finals de segle, quan va aparèixer la primera màquina de producció contínua de paper, inventada per Nicholas Robert i comercialitzada pels germans Fourdrinier. A partir d’aquest moment la velocitat d’obtenció de paper va augmentar considerablement, i l’automatització de totes les tasques va ser un fet en la majoria de les fàbriques papereres. Així, es van poder obtenir grans bobines de paper en un procés en cadena continu, el qual era fàcilment transportable.
Durant tot el segle XX, els mètodes d’obtenció de paper no han estat modificats substancialment, però sí que ho han estat l’eficiència, el cost i el respecte per al medi ambient, gràcies al gran avanç en nous materials i optimització dels processos (recuperació energètica, recuperació de reactius, cogeneració…).
Hi ha una gran quantitat de papers amb característiques molt diferents. Es poden classificar de múltiples maneres: papers solts o agrupats en blocs, segons la tècnica que s’utilitzi, seca o humida, segons el gramatge…
En primer lloc farem un repàs d’algunes característiques que ens poden ser útils per conèixer quin tipus de paper ens convé per a un projecte determinat:
Absorbència: La capacitat d’un paper per absorbir líquids com l’aigua. Els papers artístics per a tècniques humides tenen més absorbència que els que només són aptes per a tècniques seques.
Acidesa: El grau d’acidesa s’indica amb el coeficient pH. Els papers amb una reserva alcalina, un encolat de pH neutre superior a 7, són papers sense àcid, mentre que un coeficient inferior indica acidesa. Els papers artístics no contenen àcid, ja que aquest afecta negativament la permanència i l’estabilitat del paper.
Antifúngic: Una altra característica típica dels papers artístics directament relacionada amb la permanència és la presència de fungicides per a protegir el paper de la humitat, amb una resistència alta a la floridura.
Blancor: Quan el blanc d’un paper és natural, el seu color és estable i per tant especialment apte per a les belles arts. No obstant això, no totes les fibres produeixen un paper blanc i la seva blancor s’aconsegueix mitjançant blanquejants òptics que groguegen amb el pas del temps.
Brillantor: La brillantor es mesura en graus i se sol distingir entre papers brillants, mats o setinats.
Carteig: S’anomena carteig a la manera com es percep la combinació de so i tacte d’un paper en ser agitat.
Durabilitat: La durabilitat defineix la capacitat d’un paper per a aguantar l’ús intens, continu i perllongat per a la seva funció de destinació. No s’ha de confondre amb la permanència, ja que un paper pot tenir durabilitat alta i permanència baixa i al revés.
Encolat: Per a reforçar la unió entre les fibres i les càrregues minerals i modificar certes característiques del paper s’afegeixen encolades. Les encolades poden barrejar-se amb la polpa del paper durant el procés de fabricació dels fulls o estendre’s per sobre de la superfície una vegada que els fulls estan secs. De la qualitat del encolat depèn la penetració d’una tinta (si traspassa o no), el despreniment de fibres durant l’ús del paper, etc.
Gruix: El gruix o espessor d’un paper es mesura en micres. Aquesta mesura en relació amb el gramatge indica la densitat d’un paper.
Gramatge: El gramatge mesura el pes del paper. En bona part del món aquesta quantitat s’expressa en grams per metre quadrat.
Gra: El gra descriu la rugositat de la superfície d’un paper. Els graus més comuns són: gra gruixut, mitjà, fi i extrafí.
Opacitat: En general un nivell d’opacitat alt i homogeni vist a contrallum indica que es tracta d’un paper d’alta qualitat, encara que també hi ha papers en els quals es busca la transparència.
Primera matèria: La matèria primera, la qualitat de les fibres emprades en la fabricació del paper, és la característica que més afecta la resta de propietats: qualitat, aspecte, resiliència, perdurabilitat, etc.
Orientació de les fibres: Durant la fabricació del paper les fibres s’ordenen en una direcció. És molt fàcil reconèixer en un paper de diari o en un foli l’orientació de les fibres en el moment d’esquinçar-lo. Si s’ha esquinçat en una línia relativament recta i amb facilitat aquesta és la direcció que segueixen les fibres. Les ones d’un paper en mullar-se amb una tècnica humida també segueixen la direcció de les fibres.
Permanència: La diferència entre la permanència i la durabilitat és que la permanència es refereix al manteniment de les propietats inicials del paper després de períodes llargs de temps. Té més a veure amb la conservació i l’emmagatzematge.
Resiliència: La resiliència és la capacitat d’un paper per a recuperar la forma original després d’haver estat deformat.
Rigidesa: La rigidesa és la capacitat d’un cos per a suportar un esforç sense deformar-se. En el cas dels papers, per exemple, un paper rígid és poc flexible i difícil de doblegar.
Mida: Els formats DIN A són algunes dels mides de paper més usats en l’art i les arts gràfiques. Segons el país, s’usen unes mesures o formats diferents. La majoria dels països europeus utilitza el mateix sistema, l’ISO 216, implantat per a normalitzar les mides (International Organization for Standardization, ISO).
Aplicacions / Usos
Encara que alguns papers no són recomanables per a determinades tècniques, també és cert que l’artista en molts casos fa cas omís de les recomanacions. A continuació, i ja que ve acompanyada de per a què es fan servir, presentem una petita classificació d’alguns dels papers més utilitzats en l’àmbit creatiu:
Paper de seda (paper crepè): És un paper molt fi i suau, de pes lleuger. Es presenta en plecs de diferents mides, múltiples i color brillants. Molt utilitzat en manualitats, embolcalls, etc. De poca resistència, fàcil de manipular. Fet de fibres de cel·lulosa reciclada.
Paper ceba: Similar al paper de seda, una mica més resistent, translúcid i molt fi que serveix principalment per a calcar i copiar. També utilitzat en manualitats.
Paper verjurat: Té una textura acanalada a causa del seu procés de fabricació (actualment aquesta textura és una «imitació» de l’antiga). Molt utilitzat pels artistes com a suport de dibuixos al carbonet i llapis gras per la seva superfície rugosa, encara que s’utilitza per a tot tipus d’impresos, sobres, targetes, de certa qualitat. Té un tacte semirugós, és mat i es presenta en plecs grans amb la marca d’aigua dels diversos fabricants.
Paper kraft: És molt resistent i relativament barat. S’elabora a partir d’una pasta química al sulfat (de fustes de coníferes).
Es presenta en color cru o blanquejat. S’utilitza per a l’elaboració de bosses, sobres i paper per a embolcalls de tot tipus de materials.
Paper d’estrassa: És un paper de tacte i aspecte més bast que el paper kraft, que l’ha substituït en l’actualitat. Es fabrica normalment amb paper recuperat.
Paper assecant: El paper assecant té el seu origen en un error. En no afegir la cola corresponent en el procés de fabricació del paper, es va obtenir un paper porós amb la propietat d’absorbir ràpidament un líquid. Es va aprofitar aquesta particularitat i va passar a utilitzar-se per a absorbir l’excés de tinta que les plomes metàl·liques deixaven de forma irregular en escriure, com també per a assecar l’excés d’aigua del paper sobre el qual s’estampa un gravat.
Paper permanent: Un paper que pot resistir grans canvis físics i químics durant un llarg període (diversos centenars d’anys). Aquest paper és generalment lliure d’àcid, amb una reserva alcalina i una resistència inicial raonablement elevada.
Tradicionalment la comunitat cultural ha considerat crucial usar fibres d’alta puresa (lli o cotó) per assegurar la permanència del paper. Avui dia, es considera que s’ha de posar menys èmfasi en el tipus de fibra i més en les condicions de fabricació. Un procés de fabricació àcid és incompatible amb la producció de papers permanents.
Paper d’arròs: Fabricat amb la medul·la de la planta Tretapanax papyferix. Té una densitat baixa i una aparença translúcida. Per a produir el paper es bull i es pela, deixant la part interna de les branques totalment lliure. La medul·la de la planta es pressiona contra una superfície dura i plana dotada de fulles que la talla en fibres fines que donaran la textura al paper.
La constitució i el tipus de fabricació del paper el doten d’una gran resistència.
La presència de fibres en el paper li dóna un aspecte rústic, semblant a les fibres del papir, tot i que el paper d’arròs no és bo per a l’escriptura.
Paper japonès (washi): No s’ha de confondre amb el paper d’arròs. El procés d’elaboració del paper washi és llarg i complex. En l’elaboració es fan servir diverses fibres vegetals com cànem, gampi, kozo, mitsumata, arròs i bambú. Té una gran resistència malgrat el seu aspecte lleuger i fràgil. El washi és molt emprat en la fabricació de ventalls, para-sols, portes i fins i tot peces de vestir.
Paper carbó o de calc: El paper de calc o paper carbó és paper fi cobert amb una barreja de cera i pigments, principalment negre de carbó, d’aquí el seu nom. S’utilitza sobre el full d’un paper ordinari per fer una o més còpies d’un document original.
Paper per a gravat, litografia, serigrafia i aquarel·la: Cada artista escollirà el paper més adequat per a aconseguir un resultat determinat.
Han de complir uns paràmetres de qualitat i resistència, ja que seran sotmesos a diferents processos químics i físics (pressió, tint, mullat, etc.). Les seves característiques fonamentals són la porositat, la textura i la compressibilitat, o la capacitat d’adaptar-se a la planxa en el cas del gravat. Un paper no ha d’estar mai desposseït de les qualitats de bona imprimibilitat: no ha de ser tan tancat que perdi el grau permeable necessari en qualsevol paper d’estampar, ni tan porós que absorbeixi massa tinta i deixi sense cobrir la superfície. L’absorbència del paper determinarà també el grau de fluïdesa de la tinta, corresponent a una fixació més o menys superficial.
Hi ha moltíssims tipus de paper per a aquestes tècniques, tot i que la premissa és que ha de ser de cotó (si som puristes el 100%).
Paper per a aquarel·la: Al mercat hi ha gran varietat de marques i qualitats. El paper per a aquarel·la es classifica d’acord amb el pes o el gruix. El pes del paper està determinat pel pes d’una raima (500 fulls). Els gramatges dels papers d’aquarel·la que hi ha a Espanya són: 185 g/m2, 200 g/m2, 240 g/m2, 250 g/m2, 280 g/m2, 300 g/m2, 350 g/m2, 356 g/m2, 650 g/m2, 850 g/m2 i algun altre de característiques especials.
La major part d’aquests papers per a aquarel·la es poden utilitzar per totes dues cares, tenint en compte que una serà més granulada que el revers. Hi ha papers premsats en calent i altres en fred. Els papers premsats en calent donen unes superfícies setinades i suaus, que en fer servir les aquarel·les no absorbeix bé les aiguades i deixa una impressió opaca i bruta. En canvi, els papers premsats en fred donen una superfície amb una textura excel·lent per a l’absorció i el flux de l’aigua, amb unes vores i uns contorns molt ben definits.
El gra o la textura del paper és un factor determinant en la tècnica i l’efecte pictòric. Les irregularitats del gra doten de profunditat el to i el color de l’aquarel·la. Els més usats són els de gra mitjà i fi.
Paper gofrat: Rep aquesta denominació qualsevol paper que en l’última fase de producció és sotmès a pressió entre corrons amb dissenys en relleu. Aquest recurs és el que permetrà transmetre sobre la superfície del paper el dibuix desitjat i el que li atorgarà una textura singular (p. ex., el paper aranya).
A l’hora de seleccionar un paper per a fer una obra hem de ser meticulosos i observar si té taques o arrugues. Hem de mirar-lo a contrallum per detectar qualsevol anomalia, tara o defecte.
William Rose
Altres referències / Per saber-ne més
Enllaços
http://dle.rae.es
http://www.aspapel.es/sites/default/files/adjuntos/Doc%20141_0.pdf
http://empastadosdelibros.com
https://www.textoscientificos.com/papel/historia
http://tallerdejuliatorregrosa.blogspot.com.es/2012/01/tipos-de-papel.html
http://www.elinvernaderocreativo.com
http://arte.about.com/od/Critica-De-Arte/fl/Caracteristicas-del-papel.htm