Punta petita de metall amb una incisió o tall al centre que, incorporada a un mànec o portaplomes i carregada de tinta, serveix per a escriure o dibuixar.
Descripció
La ploma de metall va sorgir a mitjan 1800 substituint la ploma d’oca o càlam que s’havia emprat fins aleshores amb la mateixa finalitat.
Fins als anys vint del segle xx, la ploma no es va substituir per la ploma estilogràfica amb càrrega incorporada. Tant els retoladors com els bolígrafs faran també que la seva ocupació decaigui per a treballs seriats i es limiti més aviat a treballs artístics, cal·ligràfics o no, on s’apreciï la filigrana i la varietat en el gruix del traç.
Darrerament ha rebrotat l’ús de la ploma, fonamentalment a causa de l’explosió de la cultura manga i el ressorgiment també d’oficis i aficions vinculades amb la cal·ligrafia, en què es valora el treball manual i únic en detriment de l’estàndard.
Hi ha infinitat de plomes i la seva classificació pot variar segons la duresa, el tipus de punta, el material… El més comú és diferenciar-les per la seva flexibilitat.
Plomes de punta no flexible
El seu traç és el més semblant a un bolígraf actual. És fi i homogeni.
Plomes de punta flexible
Quan s’exerceix pressió en els traços descendents la ploma s’obre proporcionant un traç més gruixut. N’hi ha moltes variants segons la forma i mida. Com més flexible, més diferència hi haurà entre els traços fins i els gruixuts, però també serà més difícil de manejar.
Aquí us mostrem algunes plomes estàndard classificades en el món de la il·lustració japonesa o manga:
G: La més popular. Permet fer línies que van de gruixuda a fina gràcies a la seva flexibilitat. Molts dibuixants la fan servir tant per a entintar el contorn dels seus dibuixos com per a entintar línies cinètiques.
Saji: És semblant a la G però de punta més dura.
Maru: Aquesta ploma permet fer línies molt fines, la qual cosa la fa indicada per als dibuixos petits o per a entintar detalls de la roba, els cabells, els ulls… i per a fer trames.
Aplicacions / Usos
Per a un bon ús de la ploma és recomanable una tinta que no sigui gaire densa perquè no caigui fins al final de la punta amb fluïdesa. A vegades les tintes xineses denses solen generar aquest tipus de problemes.
Una opció són les aquarel·les líquides, però hi ha alguns tipus de punta que no les reté prou bé i es fa difícil controlar-les.
Últimament, al marge de la tinta xinesa, les que més s’utilitzen són les tintes acríliques de densitat acceptable.
Altres referències / Per saber-ne més
Enllaços
http://www.academiac10.com/entintando-con-plumillas-japonesas-en-academia-c10/
https://es.wikipedia.org/wiki/Plum%C3%ADn
https://botanicalscalligraphy.wordpress.com/2016/04/11/tipos-de-plumillas/
http://artimannias.blogspot.com.es/p/plumillas-dibujo-y-caligrafia.html
http://thewirecutter.com/reviews/best-pens-and-tools-to-learn-calligraphy/
Enllaços vídeos
http://www.roc21.com/2016/05/05/tipos-escritura-segun-pluma-caligrafia/