Descripció
Polisèmia dels colors
El blanc i negre, el color o variacions del color són recursos que ens permeten abordar qüestions estètiques en la peça que fem alhora que els colors estan tradicionalment vinculats a determinades emocions i discursos.
Fer ús d’aquests significats ens permet matisar o connotar amb un sentit determinat el que estem expressant.
A l’hora de fer la nostra peça, el color, el blanc i negre, la saturació de colors, els filtres de color que apliquem a la imatge, el contrast, la lluentor o opacitat són elements que podem modificar en la postproducció de la peça i que, en qualsevol cas, cal tenir en compte.
La simbologia i la psicologia de la percepció del color remet a factors arrelats culturalment en el nostre llenguatge i el nostre entorn cultural. Encara que hi ha certes associacions bastant universals, és evident que els colors poden tenir un significat diferent segons la tradició. Un exemple conegut és l’associació del color blanc amb la mort en els funerals a Japó, mentre que en la nostra tradició aquest paper el representaria el color negre.
Els textos sobre aquest tema atorguen significats diferents als colors, encara que alguns colors són bastant generalitzables perquè són comuns.
A més, un mateix color pot tenir significats emocionals diferents o transmetre missatges diferents. D’altra banda, els colors no es presenten aïllats sinó en diàleg amb altres colors, la qual cosa influeix també en el seu significat i en la prioritat que tindrà en la gamma visible.
Un vermell al costat d’un groc produeix un efecte diferent que al costat d’un verd, per exemple. D’altra banda, el significat del color també és vinculat a l’element acolorit: una peça, una paret o un objecte. No té el mateix significat una brusa blava que uns llavis pintats de blau.
La paleta de colors que usem per a fer la nostra peça és una decisió personal, però en qualsevol cas ha d’interessar-nos que tingui una justificació estètica o narrativa.
La nostra peça de vídeo pot tenir una dominància de color, que són els tons de color amb els quals hem treballat principalment i que donen una tonalitat general al conjunt (no ens referim a les dominàncies de color que produeixen de fàbrica diferents càmeres de vídeo i que potser hem de considerar de corregir si no ens interessen).
A l’hora de fer la nostra peça podem triar unes dominàncies si ens interessen per al nostre discurs mitjançant la il·luminació, la decoració, el vestuari o els elements i objectes que apareixen en escena, i modificant la tonalitat en la postproducció.
Aquest exemple és molt il·lustratiu de com tots aquests factors intervenen en la paleta de colors en diferents escenes de pel·lícules: Paletes de color en cinema.
Així, podem tenir un predomini de tonalitats fredes en les quals dominen els blaus; un predomini de tonalitats càlides que ens remeten a la pell, el contacte i la sensualitat; un predomini de tonalitats grises amb un efecte de tristesa, o un conjunt de colors variats i purs, com en moltes comèdies de situació americanes.
D’altra banda, els colors càlids resulten més propers en distància que els freds. D’aquí la seva associació també amb el caràcter de les persones: una persona càlida o una persona freda.
També les estacions s’associen a certs colors: primavera verda, estiu groc, tardor marró, hivern blanc.
Feu un cop d’ull ràpid a aquest enllaç i comproveu alguns significats psicològics associats a diferents colors: Color Psychology HD.
És important pensar en qüestions globals abans que en aspectes concrets de determinats objectes o plans del nostre treball, és a dir, en els possibles detalls particulars dels diferents significats dels colors.
Així, les opcions que prenem respecte a la gamma de colors que triem haurien de respondre a diferents preguntes a l’hora d’elaborar la planificació del nostre treball.
Amb quina gamma de colors m’interessa treballar? Vull tenir un predomini o dominància de color en l’obra en conjunt o en determinats moments? Ens interessen colors vius que expressin vivor i alegria o colors apagats i descolorits que proporcionin una atmosfera lànguida o envellida?
Ens interessa generar una atmosfera de fredor, foscor i nocturnitat, o per contra una atmosfera de passió, calidesa, proximitat i quotidianitat? Ens interessa jugar amb colors habituals, presents en els seus contextos, o volem produir una distorsió o estranyesa del que es presenta?
La nostra peça de vídeo pot ser, anant més enllà, una reflexió més profunda sobre el color com a concepte. Molts experiments formals en la videocreació o el super-8 han treballat amb aquesta idea.
Els colors i els seus possibles significats
En aquesta fitxa no volem fer un estudi profund dels possibles significats dels colors, sinó donar-ne unes pinzellades breus de manera que ens puguin ser útils en el nostre treball.
En els estudis sobre el significat dels colors és freqüent trobar diferents opinions i associacions o mera inventiva. Intentarem centrar-nos en les que apareixen de manera habitual en diferents estudis i que remeten en realitat a percepcions que ens seran familiars. Ens referim a quatre colors solament, i animem l’alumne a investigar sobre els possibles significats dels colors amb els quals vulgui enriquir o matisar la seva peça:
1) Blau. És un color que a la naturalesa es troba al cel i al mar. S’associa amb sentiments agradables de serenitat i harmonia. Remet també a la llunyania i la distància; en conjunt amb altres colors, com per exemple el vermell, el percebem en segon pla. És comú associar el blau al fred; la pell i llavis, per exemple, se’ns tornen blaus amb el fred. Quan rodem una peça en què apareix gel o neu, el color blau predomina. El blau també s’associa amb la tristesa (blues) i és el color dominant en moltes escenes nocturnes.
Un exemple de l’ús del blau per a indicar llunyania és l’escena en què el protagonista de The Truman Show arriba als confins del seu món i descobreix que és un decorat amb un cel pintat.
Peter Weir. The Truman Show, 1998.
Font: https://medium.com/@GaraziVelasco/the-truman-show-4d760ad1f338
2) Vermell. És un color que en la nostra peça destacarà per sobre d’altres colors. Se sol interpretar que té un caràcter psicològic contrari al blau. És freqüent relacionar-lo amb la passió i la sexualitat a Occident. S’associa de manera elemental amb el foc i la sang, dos elements de les naturaleses exterior i interior que en determinen la nostra percepció. Foc i sang són portadors de dos significats: vida i mort. El foc ens pot donar la vida o llevar-nos-la; la sang és vida i quan la perdem és mort. S’associa a l’amor: cors vermells, roses vermelles, etc. En la seva associació amb la sang pot expressar vigor, força, però també odi, ira i violència. També s’associa a l’alegria i el goig de viure. El vermell suggereix proximitat en distància.
Stanley Kubrick. The Shining, 1980.
Font: https://www.imdb.com/title/tt0081505/
3) Groc. De tots és sabuda l’associació del groc amb el sol. S’associa amb la il·luminació tant en sentit físic com diví, amb la bellesa i la perfecció en el color daurat, utilitzat amb aquesta connotació a l’època medieval europea. També és freqüent usar-lo com a senyal de perill, i de verí, com el verd, i també és el color dels malalts. Per a Goethe, era símbol d’alegria, bellesa i optimisme.
4) Verd. És un dels colors més polisèmics. S’associa a la naturalesa i la vegetació, i d’aquí ve el seu caràcter de vitalitat, abundància, fertilitat i salut. Però també pot ser, com el groc, un senyal de verí, malaltia, monstruositat o estranyesa. Rèptils, serps, dimonis, monstres i allò que és «rar» s’han representat tradicionalment amb color verd.
El blanc i negre
El blanc i negre com a recurs expressiu en vídeo es pot considerar un efecte de supressió del color. Òbviament, no té a veure amb el treball amb material fílmic que tingui aquesta característica per si mateix, com la pel·lícula fotogràfica o el cel·luloide dels primers anys del cinema anteriors a l’aparició de la pel·lícula en color.
El blanc i negre pot ser una elecció per qüestions estètiques quan, per exemple, ens interessa que la peça jugui amb aquests clars foscos i gammes de grisos que es fan més patents en el vídeo en blanc i negre. Si volem treballar amb la idea de document, el blanc i negre s’associa també amb la tinta i el paper, l’escriptura, la premsa escrita, el registre.
El blanc i negre també s’utilitza freqüentment en el llenguatge audiovisual en els salts enrere, que remeten a esdeveniments que van esdevenir en el passat, a rememoracions.
Pel que fa a la temporalitat, ens ajuda a situar la peça en un temps anterior a l’actual, encara que també pot remetre a una certa atemporalitat. Està relacionat amb els passatges onírics, el somni o les interrupcions de la percepció habitual de la realitat. Pot transportar a un altre món.
D’altra banda, l’estètica del blanc i negre pot resultar freda, distant emocionalment, remetre a una acció trista, burocràtica, o a un entorn pobre i dur. El blanc i negre marca així un efecte diferenciador respecte a la realitat.
En condicions de nocturnitat no es perceben els colors. La nit és un moment de reducció o anul·lació de la gamma cromàtica. La tenebrositat encaixa bé amb el blanc i negre. També ha estat associat amb la burocràcia, la grisor i la despersonalització.
En definitiva, i al marge d’aquestes consideracions, el blanc i negre té unes funcions estètiques pròpies com a resultat del llenguatge relacionat amb la dimensió fotogràfica de l’audiovisual.
Els efectes de color
Podem modificar les característiques dels colors que apareixen en el nostre vídeo canviant paràmetres com la saturació, la lluminositat, el to, el contrast, etcètera.
Generem així imatges que produeixen emocions vives, alegres, dures, o apagades, lluminoses.
A més, l’aplicació de filtres de color ens permetrà remetre a atmosferes diferents:
- Els filtres que inverteixen els colors distorsionen la realitat.
- Els filtres blaus remeten a mons subaquàtics, cels intensos.
- Els filtres sèpies remeten a la fotografia antiga, paisatges tardorencs.
- Els filtres càlids s’usen per a reforçar la sensació de calor, la passió, l’estiu, etcètera.
Casos d’estudi
Bubi Canal. Hologram, 2015
Bubi Canal. Hologram, 2015.
https://proyector.info/profile/bubi-canal-hologram-2/
Font: https://vimeo.com/136081575
El color com a element expressiu és un dels motius principals en l’obra de l’artista Bubi Canal. Fixa’t en la seva peça Hologram i en l’ús que hi fa de la paleta de colors, el predomini dels colors bàsics i purs, el joc de contrastos i contextualitzacions que fa que els colors ressaltin especialment sense la necessitat d’emprar efectes com la hipersaturació. Tot això és un món màgic, pop, amb reminiscències dels contes de fades i de les figures bàsiques que ens atreuen tant en la infància per la simplicitat compositiva i expressiva, però filtrat pels ulls d’un adult. És un món no mancat d’ironia i distància, màgic, que pot ser expressat solament amb la riquesa del color. És el millor de l’art pop pictòric traslladat a la imatge en moviment.
Sergio Ojeda & Luizo Vega. Le Pendu, 2012
Sergio Ojeda & Luizo Vega. Le pendu, 2012.
https://vimeo.com/sergiojeda/lependu
L’artista Sergio Ojeda fa totes les seves obres en vídeo en blanc i negre com a elecció estètica. Molts dels seus treballs documenten performances en les quals es reflexiona sobre relacions de poder interpersonals o es presenta el cos com a objecte i subjecte de plaer i dolor. A Le Pendu podem veure totes aquestes característiques alhora que entendre el perquè de la seva elecció del blanc i negre. El degradat de grisos del cos humà adquireix un matís que ens recorda les fotografies clàssiques en blanc i negre, alhora que es dimensiona el caràcter escultòric d’aquest cos. Un bloc de cases, un lloc gairebé inhòspit, en un temps advers que podria ser un dia de tardor és el context de la solitud del personatge, que fa una acció suïcida gairebé desesperada. El blanc i negre dona a més la informació que l’escena ha estat gravada per una càmera de vigilància, en la distància, inestable.
L’elecció deliberada del blanc i negre proporciona una gamma de grisos que acompanya la banda sonora d’un piano, que sona malencònicament. Per a aquest tipus de dies, tenim una expressió: «Un dia gris» (un dia trist, un mal dia, un dia infaust).
El coqueteig amb la mort d’una escena tan dura i arriscada tindria un significat totalment diferent si l’escena s’hagués rodat en color: el cel, els edificis i els arbres en color podrien haver transmès una sensació de vida. En el vídeo de Sergio Ojeda intuïm que som a l’estació de l’any relacionada amb la tristesa, als dies previs a la mort de la naturalesa, a l’arribada de l’hivern, i això ho veiem no per l’ús del color sinó precisament per l’ús del blanc i negre. El blanc i negre reforça a més el paisatge urbà, l’asfalt gris, la solitud i el buit. L’acte per si mateix, la performance del penjat, es converteix en l’element central, que no té simbolismes afegits. El vertigen que ens produeix el buit als peus de l’artista es contraposa amb la bellesa de la figura retallada contra el cel gris. La pintura en grisalla té un efecte malenconiós i gairebé fantasmagòric.
Andrew Thomas Huang. Solipsist, 2012
Andrew Thomas Huang. Solipsist, 2012.
https://youtu.be/j98KD5E5KDs
Font: https://vimeo.com/37848135
L’ús del color com a mer plaer estètic, les formes, els tons, els matisos i la riquesa dels colors presents a la naturalesa o dels colors no tan freqüents i que produeixen una naturalesa transformada mitjançant la tècnica del modelatge en 3D, l’edició i postproducció amb After Effects, tot això unit a tècniques més artesanes com el body-painting i els colors contrastats i saturats permeten a l’artista parlar-nos de l’alegria de la vida i de la riquesa de la diversitat natural i artificial. Una explosió de colors que trasllada a un món oníric, de vegades submarí i de vegades terrenal, un món en què els personatges es dissolen en colors o es transformen en criatures fantàstiques.
Una altra vegada el color és un lloc de fantasia, una altra realitat, un món diferent en contrast amb la realitat grisa de la vida quotidiana, al contrari del que vèiem abans.
L’objecte de la peça és crear un calidoscopi visual, un efecte cromàtic purament estètic. El color en aquesta peça incideix a presentar la diversitat de la vida, organismes aquàtics que es fonen i confonen per a formar masses orgàniques que ens remeten a formes de vida marines, milions d’organismes que finalment formen part d’un tot i estan constituïts de la mateixa matèria. Igual que la multiplicitat d’éssers vius es barregen per a donar lloc a uns altres éssers, els colors en el vídeo es barregen i dissolen passant de colors primaris a secundaris i dispersant-se en tota l’amplitud de la riquesa cromàtica que percebem.
Bibliografia
Goethe, Johann Wolfgang (1810). Teoria dels colors. Múrcia: Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics.
Helle, Eva (2008). Psicología del color. Barcelona: Editorial Gustavo Gili.