Descripció
El cos és una noció extensa i inabastable. La seva comprensió es dona a tants nivells i en tantes esferes com els de la vida humana mateixa, atès que el cos ho travessa tot.
«Les representacions fotogràfiques del cos no solament conformen i reflecteixen assumptes obvis d’identitat, sexualitat, gènere i orientació sexual, sinó també assumptes de poder, ideologia i política.»
John Pultz (2003, pàg. 7)
La representació del cos en les arts visuals és un tema central de discussió i construeix la societat. Al llarg de la història, els artistes han dibuixat, esculpit i pintat la forma humana, i a l’últim segle s’ha fotografiat més que mai.
Per tant, no és estrany que el cos hagi esdevingut un camp d’acció i de treball de l’artista contemporani.
Treballar sobre el cos implica una pregunta eminent i inevitable: qui soc jo i, per tant, qui ets tu. La pregunta sobre la identitat està sempre latent. Es creix en la tensió entre la identitat i l’alteritat.
Tal com indica Tracy War, durant els últims cent anys s’ha qüestionat
«la forma en què el cos s’ha descrit i concebut. La idea del jo físic com a forma estable i finita s’ha erosionat a mesura que el segle registrava nous avenços en els camps de la psicoanàlisi, la filosofia, l’antropologia, la medicina i la ciència. Els artistes han investigat la temporalitat, l’eventualitat, la inestabilitat del cos, la idea d’identitat, dins i fora de les fronteres culturals.»
Tracy War (2006, pàg. 11)
Així, el corrent de pensament postmodern ens obliga a revisar com es representa el cos en les arts visuals: el seu significat està intrínsecament relacionat amb els contextos històrics, socials i culturals, i també amb les nocions de gènere, ètica i estètica.
L’acostament al cos es pot fer des d’angles molt diversos. A continuació n’esmentem alguns.
Retrat
Amb l’arribada de les noves tecnologies digitals, l’accés a la imatge (i a la pròpia imatge) no solament està a l’abast de la mà, sinó que és senzill i instantani. Les imatges dels nostres éssers estimats i de nosaltres mateixos són una cosa que tots portem a la cartera o al telèfon mòbil. No obstant això, convé recordar que fa poc més d’un segle la majoria de la gent, fins i tot als països industrialitzats, mai no va poder veure o tenir representacions visuals del seu propi cos.
Tal com indica Gerry Badger,
«abans de la fotografia solament la gent important podia permetre’s encarregar un retrat […]. Amb la invenció del daguerreotip gairebé tothom podia tenir un retrat exacte. Gràcies a la fotografia, es reconeixia la identitat de qualsevol persona: el daguerreotip era una prova màgica de l’existència.»
Gerry Badger (2009, pàg. 20)
Amb el pas dels anys i la popularització del mitjà, la fotografia es va utilitzar com a targeta de visita fins i tot com a eina de documentació, colonialisme, criminologia, psiquiatria, control social, anatomia i locomoció humana (cronofotografia).
Així mateix, des del començament van sorgir autors interessats en l’ús expressiu i simbòlic del mitjà fotogràfic i el cos.
Étienne-Jules Marey (1830-1904), Man Running, 1883. https://eclecticlight.co/2017/12/13/seeing-history-motion-and-photographic-artefact/
Autoretrat
L’autoretrat és una indagació de la vida interior i una cerca de l’ésser. Implica un esforç d’autoreflexió, una voluntat de connectar amb emocions íntimes i de descobrir la pròpia visió del món. És la creació d’una imatge en la qual el subjecte que observa i el subjecte observat es fonen.
No obstant això, un autoretrat és molt més que una representació visual mimètica de l’artista. És una narrativa oberta en què l’artista proposa la seva autorevelació: ens exposa la invenció que fa de si mateix.
Sia per motius de catarsi emocional, per una profunda necessitat existencial, per autoanàlisi o per mer narcisisme, l’autoretrat obre una senda cap a una veritat profunda de l’artista, revelant-nos els seus somnis i els seus malsons.
1r. Francesca Woodman, From space, 1976. http://artishockrevista.com/2016/02/23/francesca-woodman-on-being-an-angel/
2n. Francesca Woodman, Self-deceit, 1978. http://artishockrevista.com/2016/02/23/francesca-woodman-on-being-an-angel/
3r. Francesca Woodman, Untitled, Rome, Italy, 1977-1978. https://es.paperblog.com/express-myself-angela-de-la-cruz-francesca-woodman-danica-phelps-405074/
L’artista Francesca Woodman basa una gran part de la seva obra en autoretrats.
Parlar de retrat i autoretrat és també parlar d’una màscara. El cos com a màscara de la identitat: com a façana i com a porta d’accés.
Nu
El nu ha tingut, especialment des del Renaixement, un marcat sentit iconogràfic. En la fotografia de la segona meitat del segle XIX, el nu s’utilitza per a crear el cos eròtic i diferenciat sexualment: el cos és redefinit i reordenat, científicament i pictòricament. Fonamentalment, són els cossos de les dones i dels nens els que ocupen el discurs estètic dels autors de l’època.
Amb l’arribada del segle XX, el món domèstic i feminitzat s’inverteix en la cerca de la ruptura de les convencions socials. Sorgeixen els moviments d’avantguarda amb la intenció d’integrar l’art en la societat.
El surrealisme, per exemple, va trobar en el nu un mitjà per a assenyalar el seu compromís amb l’avantguarda.
André Kertész, Distortion #40, 1933. http://www.photography.ca/blog/2014/09/05/andre-kertesz/
El 1933 André Kertész va fer una sèrie de fotografies formalment innovadores que distorsionaven el cos femení.
Al segle XX el nu ha anat guanyant més protagonisme, sobretot gràcies als mitjans de comunicació de massa, que n’han permès la major difusió, especialment al cinema, la fotografia i el còmic, i més recentment a internet.
Així, el cos és el camp de totes les trobades i batalles. Es pot considerar vinculat a qüestions de gènere i raça com a document, com a presència o absència, revelant qüestions de relacions de poder i control social, endinsant-se en allò permès i prohibit, com a performance i cerimònia social, en els vèrtexs de la psiquiatria, com a excés, com a mercaderia i/o com a objecte (en la pornografia i la moda), com a sexualitat i com un jo híbrid, com un testimoni ineludible del pas del temps.
Des del començament de la fotografia, el cos ha estat l’eix del treball de tot tipus d’autors interessats en aquests temes: artistes com Lewis Caroll, Eadweard Muybridge, Nan Goldin, Cindy Sherman, Tina Modotti, Edward Weston, Alberto García-Alix, Chris Burden, Nobuyoshi Araki, Marina Abramovic, Francesca Woodman, Richard Avedon, Ana Mendieta, Christian Boltanski, Sally Man, Diane Arbus i Rineke Dijkstra, entre molts altres, no fan sinó demostrar-nos que la nostra corporalitat és un requisit necessari per a la identitat social.
La vida i la mort, la pau i la guerra, els somnis, les lluites i les utopies, els canvis, la degradació i el misteri: tot ens travessa i ens conforma com una entitat múltiple, poètica, inabastable.
Bibliografia
Bagder, G. (2009). La genialidad de la fotografía. Cómo la fotografía ha cambiado nuestras vidas. Barcelona: Blume.
Lowe, P. (2017). Maestros de la fotografía. Barcelona: Gustavo Gili.
Pultz, J. (2003). La fotografía y el cuerpo. Madrid: Akal.
Turner, B. (1984). The Body and society: explorations in social theory. Nova York / Oxford: Basil Blackwell.
Warr, T.; Jones, A. (2006). El cuerpo del artista. Londres: Phaidon.