La paraula context prové del vocable llatí contextus i fa referència al conjunt de circumstàncies físiques, temporals i fins i tot simbòliques en les quals se situa un objecte o succeeix un esdeveniment. El context és una part molt important per a la correcta comprensió de les coses i dels esdeveniments de la història, així com per a l’art i els objectes artístics, que no poden ser entesos al marge d’aquest, ja que és el context el que indica les coordenades físiques i temporals en les quals se situen totes les coses del món. La descontextualització, per tant, es refereix al canvi d’aquest context, a la reubicació de les coordenades d’un fet o d’un objecte al món en un lloc que li pot ser estrany. Com més estrany li sigui aquest nou lloc, més impactant serà la descontextualització.
No podem entendre la pràctica artística ni, per descomptat, la creació d’objectes tridimensionals al marge del context. La pràctica tridimensional no té com a únic recurs plàstic la generació d’un objecte tridimensional, és a dir, la transformació de la matèria no és la seva única forma expressiva, ja que l’espai en el qual habita és un element que no solament l’alberga, sinó que l’afecta i l’influeix. La relació de l’objecte amb l’espai és indissoluble, fins i tot en els espais que considerem «buits» hi ha elements que afecten l’objecte d’una manera o una altra. Per tot això, el context és un element fonamental que ha de tenir en compte l’artista, ja que la seva modificació pot alterar positivament o negativament l’objecte i, fins i tot, pot convertir-se en recurs expressiu en si mateixa.
Els objectes escultòrics que estan dissenyats per a llocs concrets poden canviar de context per una raó o una altra. En el cas dels monuments, la pèrdua del context originari es produeix per un canvi polític o de significat, pel desús, l’adquisició o l’espoli. En aquest últim cas, pot produir-se fins i tot una pèrdua de significat, com per exemple en l’art funerari egipci, situat avui dia a les sales dels museus més importants del món; o en el cas de l’Altar de Zeus (188 aC), que es pot veure en els nostres dies a les sales del Pergamonmuseum de Berlín, a milers de quilòmetres de l’Acròpolis grega de Pèrgam per a la qual va ser creat. En realitat, la descontextualització dels objectes del seu lloc d’origen és condició del museu occidental.
De fet, el canvi de context pot ser també en relació amb el context temporal. Això succeeix amb els monuments i les escultures commemoratives, que, a mesura que s’allunyen del moment en el qual van ser creats, es van convertint en memòria i record d’un fet ja passat. Això succeeix també amb l’art polític que es fa en i per a un moment polític concret i, a mesura que va canviant el seu context temporal, es converteix en memòria, en relíquia d’un moment social o en la descripció d’un fet passatger.
Però el canvi de context no solament té conseqüències negatives, sinó que la descontextualització es pot convertir en si mateixa en una estratègia estètica. Aquesta pràctica suposa ressituar un objecte, sigui oposat o creat, en un lloc nou. En aquesta acció subjau una intenció expressiva o conceptual, per la qual cosa aquesta alteració del context és un fet deliberat, expressiu i no casual.
Vegem com a exemple La Font (1917) de Marcel Duchamp. La intenció de l’artista va ser exposar un urinari en una mostra organitzada per la Societat d’Artistes Independents de Nova York. Amb aquesta descontextualització d’un objecte vulgar, Duchamp donava motiu a la idea que qualsevol objecte era benvingut a ser el protagonista d’una obra d’art. El canvi de context d’aquest objecte vulgar li va servir com a revolució i provocació, així com per qüestionar els límits de l’objecte escultòric tradicional. Amb aquesta acció, va posar en pràctica el que coneixem com a objet trouvé (‘objecte trobat’). Enfront de la representació de la realitat, opta per presentar-nos la realitat mateixa, la qual, en canviar de context i ser mostrada en un espai expositiu sobre una peanya, es converteix en obra d’art.
La Font de Marcel Duchamp (1917)
Font: https://es.wikipedia.org/wiki/La_Fuente_(Duchamp)
Altres artistes han optat per oferir un nou context als elements oposats en l’entorn natural i els han traslladat a l’espai arquitectònic. Aquesta és una pràctica habitual en els artistes del land art o de l’art ecològic. Aquests artistes traslladen pedres, arbres, fulles, llavors i altres elements a la sala d’exposicions. Aquest és el cas de Richard Long, que en obres com Stone Circle (1980) disposa al terra de la sala d’exposicions unes pedres de marbre que formen un cercle de 280 cm de diàmetre. En descontextualitzar o canviar de context aquests elements, Long els fa visibles i els ordena per als ulls de l’espectador seleccionant-los i allunyant-los del seu entorn natural originari per aproximar el paisatge a l’entorn humà del museu.
Stone de Richard Long (1980)
Font: http://www.vvork.com/?p=23940″ target=”_blank
Però el recurs de la descontextualització no està solament relacionat amb la pràctica escultòrica, sinó que ha estat utilitzat també per la pintura surrealista. En aquesta es generen situacions i combinacions d’objectes que en la realitat serien gairebé impossibles fent visible una visió del món que té més a veure amb els somnis que amb el món real. En el cas de la Victòria (1938), de René Magritte, l’artista pinta una porta sense parets que la sustentin en un entorn natural on hi ha cel, mar i terra. Aquesta porta apareix entreoberta i per ella apunta un núvol. Es tracta d’una situació impossible en la qual l’artista fa d’artífex i combina elements en un context inventat i creat per ell en el qual tot sembla possible. Per mitjà de la descontextualització, aquests artistes volen al·ludir als somnis on també es recontextualitzen emocions que desvetllen nous significats ocults en el nostre subconscient.
Un altre dels artistes que recorre a la descontextualització dels objectes quotidians és el fotògraf espanyol Chema Madoz. Les seves imatges es generen mitjançant noves combinacions i situacions per als objectes. L’artista crea i recrea un món simbòlic que ens aproxima a l’impossible o, més aviat, al que solament la imaginació pot generar. En el seu cas, recorre al suport fotogràfic com a mitjà i espai que li possibilita combinar elements en contextos nous, de manera que crea discursos imaginaris a partir d’una realitat quotidiana recognoscible per tots. Aquest és el cas d’HA (1990), en la qual apareixen quatre plats col·locats entre les escletxes d’una claveguera. La comprensió d’aquesta imatge per part de l’espectador és ràpida, ja que l’artista l’ajuda a visualitzar un nou context per a l’objecte recognoscible, el sorprèn i el crida a activar la seva memòria visual i la seva imaginació. Aquesta pràctica és un art combinatori mitjançant el qual genera poesia visual.
HA de Chema Madoz (1990)
Font: http://www.cceba.org.ar/old/chema-madoz/” target=”_blank
Bibliografia recomanada
Bachelard, G. (1957). La poética del espacio. Buenos Aires: Fondo de cultura económica. https://monoskop.org/images/1/16/Bachelard_Gaston_La_poetica_del_espacio.pdf
Diversos autors (2013). Art & Place. Site-specific Art of the Americas. Londres: Phaidon.
Perec, G. (2001). Especies de espacios. Barcelona: Montesinos. https://uea1arteycomunicacion.files.wordpress.com/2013/10/perec-georges-especies-de-espacios.pdf
Altres enllaços relacionats
http://antoniavalero.com/2013/03/la-descontextualizacion-en-la-obra-de-arte/http://chicago.universitypressscholar
ship.com/view/10.7208/chicago/9780226249452.001.0001/upso-9780226249315-chapter-010
https://es.scribd.com/document/269249381/descontextualizacion-del-objeto