Descripció
Podríem començar pensant que termes com espai, territori, província, camp, ciutat, lloc o no-lloc es barregen i dilueixen els uns en els altres en l’àmbit del llenguatge, tant epistemològic com de les arts visuals contemporànies.
En termes de sentit, podríem dir que gairebé tota la fotografia s’ha basat en una cerca objectiva de l’espai: privat i públic, dins i fora, natural i construït.
En cada avenç assolit per una generació de fotògrafs es construeix una nova cartografia. Aquest imperatiu de construir cartografies és substancial en l’art contemporani.
En el camp de la fotografia, el control del paràmetre tècnic de l’obertura del diafragma i l’òptica triada pel fotògraf possibilita la construcció de la dimensió espacial de la imatge, però és a l’espai de la representació, com a dimensió estructural, on té lloc el desplegament de la tècnica i els elements.
La representació de l’espai és una modelització de la realitat, de manera que la imatge obtinguda sempre és el resultat d’una operació de retallada: una selecció conscient o inconscient del fotògraf.
Paisatge com a espai múltiple
El sentit de l’espai és una preocupació fonamental de la fotografia. L’habilitat de la càmera per a registrar el detall d’un paisatge sempre ha constituït una de les característiques definitòries del mitjà.
«Els fotògrafs reconeixen la complexitat temporal, històrica i espacial del paisatge que tenen davant, paisatge al qual donen forma i sentit al·ludint sovint a l’activitat humana sobre el món. Així, el paisatge es converteix en una cosa més que una topografia: es transforma en espai de memòria, al·lusió, metàfora, associació i record.»
Lowe (2016, pàg. 45)
Tradicionalment, els fotògrafs d’aquest gènere han utilitzat càmeres de gran format per a assegurar la qualitat dels detalls. Ansel Adams va viure a la vall de Yosemite i en coneixia la geografia íntimament. Quan sortia a fotografiar, la seva necessitat era connectar amb la naturalesa en un acte íntim i alquímic, quasi meditatiu. La seva obra evoca un compromís emocional amb l’experiència de la bellesa sublim. En paraules pròpies:
«De vegades arribo a llocs just quan Déu està preparat perquè algú premi el dispardor.»
Ansel Adams (2016, pàg. 50)
Un altre autor, John Davis, utilitza la imatge com a metàfora i com a registre topogràfic històric, mentre que Richard Misrach explora l’impacte de l’activitat humana en l’entorn natural. Són maneres diferents de fotografiar l’espai exterior.
Ansel Adams, The Tetons and the Snake River, Wyoming, 1942. http://www.artnet.com/search/artworks/?q=ansel%20adams
Richard Misrach, Dead Fish, Salton Sea, 1983. http://www.pacemacgill.com/selected_works/detailspage.php?artist=richard %20Misrach&img_num=3
John Davis, Westgate, Newcastle upon Tyne, 2001. https://www.artsy.net/show/l-parker-stephenson-photographs-john-davies- the-british-landscape-at-l-parker-stephenson-photographs
Interiors: l’espai poètic
L’atracció pels interiors ens connecta íntimament amb qui som i els espais que ens contenen. Hi ha una energia que s’imbrica en aquest espai: és una escriptura en el teixit de l’espai.
Igual que les persones, els espais tenen una presència que inclou un significat: contenen les petjades dels qui els van construir i van habitar.
Podem treballar amb espais oposats, construïts, modificats, escenificats. Així i tot, com sempre, la major part del significat de la imatge es genera en la mirada selectiva del fotògraf. És la mirada del fotògraf la que genera una connexió amb temes i conceptes, sempre treballant en una construcció des del moment en què enquadra, selecciona, retalla i determina una estructura sobre alguna cosa que vol significar.
Robert Polidori ha explorat la idea de les habitacions com a teatres de la memòria; per tant, gairebé sempre s’interessa per interiors amb una història. Sol fer ampliacions molt grans de les seves imatges, i les seves fotografies tenen molta resolució i gamma tonal.
Robert Polidori, Señora Faxas Residence, Miramar, Havana, Nº 1, 1997. http://www.artnet.com/artists/robert-polidori/
Gregory Crewdson combina bellesa i ansietat creant imatges atemporals d’una vida quotidiana mitificada. Les fotografies de Crewdson són llocs ficticis on es construeix una simulació en un espai inexistent que solament és habitat en el procés fotogràfic, solament és habitat per a ser representat.
La seva obra té a veure amb la inquietud profunda que hi ha sota la superfície de la societat.
Tal com ell mateix indica,
«és molt difícil descriure el que busco: alguna cosa que resulti familiar i estrany alhora.»
Gregory Crewdson (2016, pàg. 87)
Gregory Crewdson, Untitled (de la sèrie Twilight), 1999. https://www.guggenheim.org/arts-curriculum/topic/gregorycrewdson
El territori
Experimentem la necessitat de donar sentit al món.
El tema de l’espai en la fotografia addueix a la definició de la identitat: el territori sorgeix com una manifestació de la configuració del subjecte o com la instància d’allò habitable i de la transformació i la modificació constant que experimenta.
En aquests canvis es produeix així una ruptura de territoris i definicions, una invasió en què les fronteres van esquerdant-se: fronteres lingüístiques, morals, sexuals, visuals.
Les diverses fronteres (igual que la identitat) estan en constant pulsió i tensió.
Així, l’alteritat íntima de la representació esdevé el pols de la individualitat i la col·lectivitat.
Arribats a aquest punt, saber on descansa la nostra identitat (i on no) no és tan simple com sembla. La transformació de llocs en espais i d’espais en llocs es deriva de la construcció del fer i del veure.
Això ens porta a conceptes com el lloc i el no-lloc. Per no-llocs entenem aquests espais de trànsit que no són prou rellevants ni tenen la suficient identitat per a ser considerats llocs. L’antropòleg francès Marc Augé, responsable d’encunyar el concepte de no-lloc, diu:
«Si un lloc es pot definir com a lloc d’identitat relacional i històric, un espai que no pot definir-se ni com a espai d’identitat ni com a relacional ni com a històric definirà un nolloc.»
Marc Augé (2005, pàg. 83)
Llavors què ens connecta amb els llocs que travessem?
Pot ser que succeeixi alguna cosa en el simple acte de caminar i tornar-nos agents actius del paisatge, tornar-nos el paisatge.
Hamish Fulton, Walking in Relation to Everything, 2012.
http://mono-blog.com/2012/02/walk-of-life/
Podem posar com a exemple l’artista Hamish Fulton, que fa llargues caminades d’apropiació del paisatge, en què l’esdeveniment de viure el territori es torna una acció interna. És la seva pròpia historicitat en aquest paisatge la que el condueix a apropiar-se el territori que es lliga i s’interconnecta amb els aspectes que ens transformen i amalgamen.
Bibliografia
Auge, M. (2005). Los no lugares. Espacios del anonimato. Barcelona: Gedisa.
Higgins, J. (2018). ¿Por qué la imagen no tiene que estar enfocada? Entender la fotografía moderna. Barcelona: Promopress.
Lowe, P. (2016). Maestros de la fotografía: técnicas creativas de 100 grandes fotógrafos. Barcelona: Gustavo Gili.