Descripció
Una fotografia es converteix en fotomuntatge amb un simple tall de [popover2 title=”En l’era digital les tisores, enteses com a metàfora, equivaldrien a les diferents eines de tall en els programes de retoc fotogràfic.”]tisores[/popover2]. El fotomuntatge consisteix bàsicament a retallar imatges i enganxar-les juntes: aquesta composició o collage es pot fer retallant altres il·lustracions i ajuntant-les.
No obstant això, les conseqüències estètiques que es deriven d’aquest simple acte poden ser enormes.
«Amb les tisores retalla esdeveniments i objectes de les escenes a les quals pertanyen. Després els disposa en una escena nova, inesperada i discontínua, a fi d’oferir un argument polític: per exemple, situa el Parlament en un taüt. […] L’avantatge peculiar del fotomuntatge és que tot el que s’ha retallat manté l’aspecte fotogràfic familiar. Continuem mirant primer unes coses i solament en segon terme uns símbols.»
John Berger (2014, pàg. 41)
El fotomuntatge és gairebé tan antic com la mateixa fotografia. De fet, el fotògraf anglès Henry Peach Robinson és considerat el primer a utilitzar la tècnica del fotomuntatge poc després d’haver començat la seva carrera, el 1857, però els dadaistes berlinesos el van reinventar cap al 1919 com una tècnica que s’adequava a
«les ambicions artístiques dels seus practicants al mateix temps que transmetia un missatge»
Badger (2009, pàg. 63)
El collage tracta un tema central que aborda el dadaisme: la insatisfacció i la necessitat de transformació. Per què deixar una cosa intacta? Per què trencar-la?
Les avantguardes buscaven incidir en la realitat, volien construir una revolució. D’aquí la seva cerca de ruptura d’estructures i purismes.
Fins a aquest moment, la còpia fotogràfica impresa es considerava impol·luta i no s’havia de tocar. No obstant això, alguns autors avantguardistes van arribar a desafiar aquest concepte.
Hannah Hoch, autora dadaista alemanya, en el seu collage El ganivet de cuina dadà talla el ventre cerveser de l’última època cultural Weimar a Alemanya reflecteix la inestable situació política, però sobretot l’ànim de la societat del 1920.
Hannah Höch, Schnitt mit dem Küchenmesser, 1919. https://historia-arte.com/obras/corte-con-el-cuchillo-de-cocina-dada
Apareixen personatges polítics de l’època, membres dadaistes, esportistes, juntament amb peces mecàniques que representen la modernitat que vinculen diferents escenes del quadre.
La idea de muntatge comporta precisament la idea d’una rellevància simbòlica: en tallar es resignifica la imatge.
Aquesta possibilitat de reconstrucció porta els surrealistes a usar l’acció del fotomuntatge, interessant-se pel que la fotografia els oferia per a eixamplar les seves possibilitats. Tant László Moholy-Nagy com Man Ray són bons exemples d’aquest interès.
Man Ray, À l’Heure de l’observatoire: les amoureux, 1936. http://blackkamera.com/letras-y-fotografia-47-man-ray/
http://www.tmagazine.es/diseno/man-ray-nars/
El fotomuntatge es va utilitzar durant els anys trenta com a eina d’adoctrinament i propaganda per raons morals i polítiques: el seu ús es basa en la creença que una obra d’art (o de propaganda) era un arma de lluita política, ja que les obres de la imaginació exerceixen una influència social enorme i els artistes políticament revolucionaris esperen integrar la seva obra en la lluita de masses.
Grete Stern, d’origen alemany, nacionalitzada argentina, és una de les primeres surrealistes que va usar el fotomuntatge. Va accedir a l’Escola de la Bauhaus sota el guiatge del seu professor Walter Peterhans. Les seves obres de la sèrie Somnis, de caràcter oníric i execució surrealista, mostren amb nitidesa la seva empremta avantguardista. Stern va ser la primera fotògrafa llatinoamericana a abordar els problemes de la dona mitjançant la fotografia i, més precisament, el fotomuntage.
Grete Stern, Sin título, 1949. https://lamiradadelmamut.com/2015/05/05/grete-stern-feminismo-y-fotomontajes/
Grete Stern, Botella del mar, 1950. https://lamiradadelmamut.com/2015/05/05/grete-stern-feminismo-y-fotomontajes/
Gilbert Garcin és un autor que es va iniciar en la fotografia a seixanta-cinc anys, després de jubilar-se.
Els seus fotomuntatges, amb un cabal poètic extraordinari, el situen a ell mateix i a la seva esposa en situacions que recreen accions simbòliques i personatges mítics com Sísif.
Gilbert Garcin, Le moulin de l’oubli, 1995. https://carlosmagro.wordpress.com/2017/02/23/educacion-pasado-presente-y-futuro/
Gilbert Garcin, La mécanique des couples, 2002. https://ideofilia.wordpress.com/2017/03/06/la-mecanica-de-la-pareja-segun-gilbert-garcin/
A partir dels anys setanta, Jerry Uelsmann incorpora el muntatge en els seus negatius. Aquí la suma d’imatges deixa de ser evident per a quedar totalment integrada: una suma a la qual avui estem més habituats des de l’ús de programes d’edició com Photoshop, però que al seu moment va causar sensació.
Jerry Uelsmann, Home is a Memory,2006. https://www.enkil.org/2010/04/21/jerry-uelsmann-fotomontajes-de-cuarto-oscuro/
Jerry Uelsmann, Untitled, 1976. https://pijamasurf.com/2011/09/el-ojo-de-la-mente-cincuenta-anos-de-fotomontaje-la-obra-de-jerry-uelsmann/
Per tant, el fotomuntatge es pot fer en la còpia o en el negatiu mateix amb la intenció que el recurs sigui evident o per incorporar-lo a la imatge dissimulant-lo. Té l’avantatge de ser un art summament accessible perquè es treballa amb imatges ja existents que es resignifiquen.
Des d’aquesta perspectiva, es pot considerar que el fotomuntatge connecta també amb el ready-made.
En assimilar aquestes característiques, el fotomuntatge guarda una relació directa amb l’inconscient: podem igualar i barrejar plànols, subjectes i objectes que habitualment no poden barrejar-se i crear noves realitats combinant elements tant simbòlics com reals que creen un nou significat. Permet posar en el mateix plànol imatges que pertanyen a plànols diferents, per la qual cosa es modifica la perspectiva, el contorn, la il·luminació, el fons i/o el punt de vista.
Així, el fotomuntatge s’erigeix com a element d’invenció, d’imaginació i de reestructuració de l’univers personal, social i polític.
Bibliografia
Badger, G. (2009). La genialidad de la fotografía. Cómo la fotografía ha cambiado nuestras vidas. Barcelona: Blume.
Berger, J. (2014). Ensayos y artículos escogidos. Los usos políticos del fotomontaje. Barcelona: Gustavo Gili.
Lowe, P. (2016). Maestros de la fotografía: técnicas creativas de 100 grandes fotógrafos. Barcelona: Gustavo Gili.