Sein-Pis (porcellana) de Proune Nourry (2010)
Disponible a: https://www.artsy.net/artwork/prune-nourry-sein-pis [consulta de l’1/05/2019].
Descripció
L’argila prové de la descomposició de les roques feldespàtiques. Els feldespats són components de moltes roques ígnies, metamòrfiques i sedimentàries, que és la classificació segons la seva formació geològica. És a dir, les argiles són el producte de la descomposició durant milions d’anys de la majoria de roques que trobem a l’escorça terrestre. Aquesta descomposició és deguda principalment a l’aigua, que actua com un potent abrasiu.
Les argiles es poden classificar en primàries o secundàries segons si han estat formades al mateix lloc de la roca mare o han estat transportades o sedimentades més lluny a causa de l’acció de l’aigua o del vent. Les primeres solen ser més gruixudes i menys plàstiques i tenen un punt de fusió molt elevat, com el caolí, amb colors que van del blanc al gris. Les segones són més fines i plàstiques, solen estar barrejades amb altres minerals i tenir molta varietat de colors, que poden anar del vermell al blanc o al negre.
Propietats
Plasticitat
La plasticitat és la propietat segons la qual els materials conserven les deformacions produïdes per la força que se’ls aplica. Com més plàstica és una argila, més aigua pot absorbir i més volum adquireix. No obstant això, si la quantitat d’aigua és excessiva, l’argila perdrà plasticitat per passar a ser una massa enganxosa. El pastat augmenta la plasticitat de l’argila, que ha d’estar en el seu punt òptim d’humitat.
Encongiment
Les argiles augmenten de mida i s’estoven en contacte amb l’aigua. Per contra, quan són humides s’endureixen amb el contacte amb l’aire i disminueixen de volum quan s’assequen. Així, com més aigua accepti una argila més encongirà posteriorment quan s’assequi. Les argiles amb partícules més grosses encongeixen menys que les que tenen partícules més fines. L’aigua física, és a dir l’aigua continguda en l’argila, pot desaparèixer assecant les peces en un forn a 100º (assecada a temperatura ambient encara conté humitat). L’aigua existent en la seva constitució química (Al2O3 · 2SiO2 · 2H2O) no desapareix fins als 550º, moment en què l’estructura del material canvia de manera irreversible. L’encongiment, doncs, es produeix durant l’assecat de la peça i durant la cocció.
Tipologies
1) Argiles
Caolí
És una de les poques argiles primàries conegudes. S’utilitza com a principal component de les porcellanes. Fon a 1800º i és de color blanquinós tant abans com després de la cocció. Es pot barrejar amb altres argiles per augmentar-ne el punt de fusió o mesclar-la amb materials fundents per rebaixar-lo.
Argila de bola
És una argila secundària molt plàstica que se sol barrejar amb altres argiles, com el caolí, per preparar pastes ceràmiques. Fon a 1300º i té un alt grau d’encongiment.
Argiles per a pisa
S’anomena pisa a una barreja d’argiles blanques amb un contingut de ferro menor de l’1%. Pisa és també el nom que reben diferents tècniques artístiques i decoratives provinents de la tradició terrissaire i que s’empren en la realització d’objectes de vaixella domèstica. Fonen entre 900º i 1050º.
Argiles refractàries
Tenen un alt component de caolinita i d’alúmina i un punt de fusió molt elevat, d’entre 1600º i 1750º.
Bentonita
És una argila volcànica de gra molt fi, plàstica i enganxosa amb un alt nivell d’encongiment. També s’utilitza en altres pastes per augmentar-ne la plasticitat. Fon cap als 1200º.
Materials ceràmics
A més de les argiles, hi ha el que es denomina materials ceràmics, que s’introdueixen a la barreja per a donar característiques diferents a les pastes ceràmiques: augmentar o disminuir la plasticitat, variar el punt de fusió i l’encongiment o facilitar l’assecat. Els principals materials que s’usen són el carbonat càlcic, la dolomita i el talc com a fundents i per a rebaixar la temperatura de fusió, i el quars i el feldespat com antiplàstics. També s’utilitza molt la xamota, que és argila ja cuita i triturada en diferents granulometries, molt útil com a antiplàstic, però també per a facilitar l’assecat i donar textura a les peces.
2) Pastes ceràmiques
Les pastes ceràmiques estan formades per barreges d’argiles i materials ceràmics que han d’estar calculats en les seves proporcions per obtenir un bon producte ceràmic. Hi ha argiles naturals que ja tenen barreges òptimes, que anomenem pastes naturals, i d’altres que es fan preparades. Les peces de ceràmica realitzades tant amb pastes naturals com amb pastes preparades se solen coure dos cops, el primer amb la peça completament seca (anomenat biscuitat) i el segon amb el vernís o esmalt. Tot i així hi ha pastes, anomenades de monococció, que s’esmalten en cru o fins i tot porten «incorporat» l’esmalt i es couen un sol cop.
Pastes d’argiles vermelles
Són pastes formades per argiles amb alt contingut de ferro, que els dona el color vermellós. Són de gran plasticitat i útils per a treballs a mà i en el torn. Fonen entre els 950 i 1100º.
Pastes de pisa
Són pastes poroses de color blanc amb vidriat posterior. Es poden dividir en tova, mixta i dura segons la seva temperatura de cocció que va dels 950º als 1300º. Com ja s’ha esmentat, han estat molt utilitzades per a realitzar vaixella domèstica i plats decoratius.
Pastes de gres
Són pastes refractàries o semirefractàries que tenen acabats no porosos i opacs amb una temperatura de fusió al voltant dels 1150º i 1300º. Són pastes molt utilitzades pels ceramistes a causa de la seva duresa i la poca absorció d’aigua un cop cuites.
Pastes refractàries
Són barreges que tenen un punt de fusió molt elevat, per sobre dels 1600º. Amb elles es produeixen totxanes, gresols, plaques per a forns i materials aïllants.
Pastes de porcellana
Són pastes molt blanques, vitrificades i translúcides quan tenen poc gruix. La temperatura de cocció va entre els 1250 i 1450º. El seu component principal és el caolí.
Porcellana d’ossos
Contenen un mínim d’un 30% d’ossos calcinats, que actuen com a fundent. És dura, blanca i translúcida i té una temperatura de cocció de 1200º.
Pasta egípcia
És de les més antigues formes de vitrificat conegudes. El seu aspecte vitrificat es deu a les sals solubles que sorgeixen a la superfície durant l’assecat, que ha de ser molt lent, i funcionen com a esmalt. És una pasta molt poc plàstica que fon cap als 950º.
Utilització
Trobem les argiles al mercat en forma de pastes ceràmiques. Es poden preparar barreges pròpies a partir dels diferents tipus i també es poden anar a buscar en estat natural, i corregir, si cal, les seves propietats afegint-hi altres tipus d’argiles, argila en pols o aigua. A més a més, hem de tenir en compte que l’argila seca es pot reciclar: es pot posar en un cubell amb aigua i deixar-la uns dies fins que adquireixi la consistència adequada, o bé es pot esmicolar i garbellar fins a tenir una pols fina que es pugui pastar amb aigua.
L’argila s’usa en escultura per modelar, sigui amb el torn, amb les mans o amb eines especialitzades. Es poden fer esbossos, peces finals per coure o bé peces de transició cap a altres materials, que són utilitzades per a la realització de motlles. Una de les seves principals qualitats és que es tracta d’un material assequible i fàcil d’utilitzar, que no exigeix grans equipaments ni eines complexes. Per això s’usa en etapes inicials de la formació en escultura, i també per fer exercicis ràpids i peces preliminars, encara que, com ja hem dit, també és molt freqüent en peces finals. A més, per la naturalesa plàstica del material, pot conservar la petja de la mà de l’autor, qualitat que el fa un material molt expressiu. Teniu més informació a la fitxa de tècniques «buidar» i «modelar».
Per saber-ne més
Tipus d’argila i tècniques: http://www.todacultura.com/ceramica/arcilla.htm
Chavarría, J. (2009). La cerámica. Barcelona: Parramón.
Tècniques associades
Modelar
Buidar