Origen, d’après Brancusi (marbre) de Salvador Juanpere (2015)
Disponible a: https://www.santjoandelesabadesses.cat/index.php/palau-de-l-abadia-2/espai-art-2/exposicions/2437-salvador-juanpere-cert-fenomen-que-anomenem-escultura [consulta del 20/04/2019].
Descripció
Anomenem roques o pedres a cada un dels materials sòlids compostos per cristalls d’un o més minerals. Les propietats físiques que s’estudien per la classificació dels minerals són principalment l’estructura cristal·lina, la duresa, la lluïssor, el color, l’exfoliació, la fractura, la tenacitat o la densitat relativa.
La pedra és un dels materials més antics dels que tenim constància d’ús. Es va fer servir com a tecnologia primigènia a la indústria lítica, és a dir per a la producció d’eines de pedra, i per a la realització de representacions simbòliques. Travessa tota la història de l’art i l’escultura. Els primers en crear una indústria altament organitzada d’explotació de pedreres van ser els egipcis, als quals van seguir els grecs i els romans.
Tipologies
Hi ha tres grans tipus de pedra o roques, resultat d’un procés geològic diferent: les roques ígnies, les sedimentàries i les metamòrfiques.
Les roques ígnies
Són les pedres més duradores i resistents a la intempèrie. Estan formades per la solidificació de materials fosos, són molt dures, i admeten un poliment molt fi. El tipus de roca ígnia més conegut és el granit, del que hi ha molts colors i procedències.
Lo profundo es el aire XVII (granit rosa) de Eduardo Chillida (1997)
Disponible a: https://www.museochillidaleku.com/museo/ [consulta 9/05/2019].
Roques sedimentàries
Estan formades pel dipòsit de partícules de material. Els dos tipus principals són el gres, o pedra sorrenca, i la pedra calcària.
La pedra sorrenca o gres es caracteritza perquè les dimensions dels grans són com els de la sorra, i estan units per un ciment de naturalesa variable que en condiciona la porositat, la duresa, la densitat i la resistència a l’erosió. La majoria dels grans són de quars, però també hi ha feldespats i mica, així com d’altres minerals o fins i tot corall. Quan l’agent aglutinant és resistent, resulten difícils de treballar. Els principals colors que trobem són la gamma de terrosos, de l’ocre al vermellós. Són pedres d’aspecte porós que admeten poc poliment.
La pedra calcària és una roca sedimentària composta principalment per calcita o carbonat càlcic. Com moltes altres roques sedimentàries, la pedra calcària està composta de grans, generalment d’organismes marins com el corall o fragments de closques o esquelets. Algunes roques calcàries no tenen grans i estan formades completament per la precipitació química de calcita o aragonita com, per exemple, el travertí. La majoria de les pedres calcàries tenen un color que oscil·la entre el blanc crema i el marró (com l’alabastre) segons l’absència o presència de ferro.
Fragment d’Albiko Trikuharri II (Dolmen de Albi II) (alabastre) d’Elena Asins (2007)
Disponible a: https://www.museoreinasofia.es/coleccion/obra/albiko-trikuharri-ii-dolmen-albi-ii [consulta 9/05/2019].
Roques metamòrfiques
Estan formades pels efectes de la pressió, de la calor o d’una acció química. Aquests processos transformen l’estructura de les roques ígnies i sedimentàries. Els tipus més coneguts són el marbre i la pissarra. El marbre és bàsicament carbonat càlcic que, amb l’acció d’altes pressions i temperatures, assoleix un grau elevat de cristal·lització. De vegades pot arribar a ser translúcid i de diferents colors com blanc, marró, vermell, negre, gris, groc o blau, i pot aparèixer amb vetes i esquitxades, o una combinació de totes elles.
Pedra artificial
Hi ha empreses que fabriquen imitacions de molts tipus de pedres mitjançant una barreja de ciment, sorres, sílice i marmolina, afegint òxids o tint per donar aspectes d’acabat natural, en alguns casos molt realistes. També hi ha materials anomenats composite, que barregen materials que teòricament es milloren entre si, molts cops amb una matriu o base de resina.
Utilització
Com ja hem dit, tenim evidències de l’ús escultòric de la pedra, en forma de gravats a la roca i estatuetes, des del Paleolític superior, uns 40.000 anys enrere. Està present, doncs, des de l’origen del fenomen artístic en el seu sentit més ampli. L’escultura en pedra està molt vinculada a l’arquitectura (per exemple, en les grans esglésies romàniques i gòtiques), però també gaudeix d’autonomia (com ocorre a la Grècia clàssica i al Renaixement). Finalment, l’experimentació formal i conceptual de l’art a partir de finals del segle XIX ha expandit els usos d’aquest material fins a convertir-lo en l’element versàtil i transversal que utilitzen avui nombrosos artistes des d’òptiques molt diferents.
Com passa amb altres materials naturals, les qualitats físiques de cada tipus de pedra (color, densitat, pes, vetes, etc.) aporten expressivitat a la peça realitzada, i és possible aconseguir acabats molt diversos depenent de les eines emprades, el grau de polit, etc. No obstant això, el treball amb pedra presenta el desafiament de la duresa i pes del material, a més de les eines i l’habilitat tècnica que requereix.
Totes les pedres es poden esculpir i tallar. Haurem de fer servir al nostre favor les característiques particulars del bloc escollit. Amb un petit joc de gúbies per a pedra i eines mecàniques com una radial, podem començar amb el que tinguem més a mà per realitzar proves. El contacte amb el material és el que ens donarà a poc a poc l’experiència.
Per desbastar un bloc de pedra, partirem d’esbossos previs i maquetes que ens ajudin a entendre el volum que volem desbastar. Podem realitzar les maquetes prèviament amb argila o espuma. Per la talla en pedra i amb petits blocs, utilitzarem un cistell o gaveta d’obra plena de sorra, que amorteixi els cops, així com un lloc elevat i còmode que ens permeti visualitzar bé la peça treballada. És important fer servir les mesures de seguretat oportunes com ara ulleres de protecció, guants etc.
Per saber-ne més
Camí, J. M.; Santamera, J. C. (2005). Escultura en piedra. Barcelona: Parramón.
Diversos autors (1982). Guía completa de escultura, modelado y cerámica. Técnicas y materiales, Madrid: Blume.
Tècniques associades
Talla