Descripció
A diferència de la fotografia, la pintura o el dibuix, el vídeo es caracteritza per tractar-se d’imatge en moviment. El moviment és un element que ens permet expressar diferents idees, emocions o jugar amb aspectes formals de la peça amb l’objecte de transmetre determinades sensacions a l’espectador. Tant el moviment de càmera com el de les persones o objectes que apareixen en les peces de videocreació són recursos expressius a l’hora de plantejar la peça.
Així, els moviments de la càmera ens permetran donar dinamisme a l’acció, ampliar l’espai de visió, acompanyar els elements de la pantalla en el seu moviment per l’espai o construir una coreografia.
Els moviments d’aquests elements combinats contribueixen a generar un ritme en l’obra (temps i espai relacionats de manera rítmica). A més, permeten donar la sensació d’accelerar, alentir o paralitzar una acció.
El moviment es connecta amb les nostres emocions primàries i amb activitats quotidianes: córrer, fugir, amenaçar, relaxar-nos, caminar amb pas ferm, caminar amb pas dubitatiu, jugar, dansar, saltar, fer torsions. El moviment es construeix des de la percepció que en tenim a partir del nostre propi moviment corporal.
És important considerar que l’efecte de moviment no solament el provoca el fet que els objectes es moguin o que la càmera es mogui. Per exemple, els canvis de forma i color també poden produir l’efecte de moviment. En el cas del canvi de forma, sí es produeix un desplaçament a l’espai del cos. En el cas del canvi de color, és la sensació de canvi per si mateixa la que pot ser percebuda com a moviment. Moviment és canvi.
D’altra banda, tendim a assignar significats a la presència o absència de moviment en un objecte de manera inconscient o conscient. Així, per exemple, és freqüent l’associació per la qual establim que el que es mou és viu, enfront del que no es mou, que no és viu. El que es mou (un cos) seria orgànic, i el que no es mou (arquitectura, roques) seria inorgànic. El que es mou és energia, i el que no es mou no en té. El moviment genera calor i energia, i la falta de moviment refreda.
La percepció de la velocitat del moviment depèn de l’entorn en què es mou l’objecte però també de la distància a què estigui del nostre objectiu. Un pla estàtic contribueix a centrar l’atenció en el moviment de l’objecte que filmem. Un pla en moviment contribueix a donar dinamisme.
Dit això, cal considerar sempre el fet que la manera de percebre el món és universal com a hereus de la tradició occidental. Això és una fal·làcia, perquè el significat del que percebem pot variar culturalment, alhora que hi ha certs sentits de la percepció que poden tenir una rellevància diferent segons l’entorn cultural en què hàgim estat educats. El vídeo pot permetre jugar amb diferents possibilitats de reinterpretació del moviment saltant les pròpies herències.
La càmera en moviment
Tal com veiem, quan utilitzem la càmera en moviment per a rodar la nostra peça, el moviment que generem produirà diferents sensacions i emocions.
En els casos en què la càmera es mou en l’eix vertical o horitzontal, replicant el moviment del cap cap amunt i cap avall o de dreta a esquerra, donem un valor descriptiu i narratiu a la imatge. Això ens permet ampliar el nostre camp de visió cap als laterals i en l’eix vertical, seguir un personatge o un objecte, simular un balanceig o inestabilitat, i descriure, seguir i posar en relació un element dins del camp visual amb un altre fora d’aquest camp.
Quan movem la càmera, generem un desplaçament que pot anar en diferents sentits i direccions: podem acompanyar el personatge lateralment, avançar-lo o apropar-lo, envoltar-lo, etc. Aquests moviments de càmera ens alliberen d’una mirada estàtica, generen una coreografia i un dibuix que es pot planificar per endavant i visualitzar com un traç. La nostra mirada pot unir-se a la dansa del moviment. Es tracta de moviments d’una gran riquesa estètica i generadors de dinamisme. Tot això crea i suma significats importants en la peça que creem.
El moviment de desplaçament lateral ens permet fer un escombratge similar al que fem a través de la finestreta d’un cotxe mentre ens movem per una carretera o quan mirem cap a un costat mentre caminem. Ens dona informació mentre avancem i ens permet acompanyar figures o objectes en el propi moviment.
Quan ens movem amb la càmera girant al voltant d’un punt central, l’objecte situat en aquest punt adquireix especial rellevància. Aquest moviment de gir que envolta un personatge central ens permet veure’l des de tots els punts de vista. Ens permet observar el personatge com si l’analitzéssim, alhora que ens dona sensacions de rodament, concentració o reflexió, i una perspectiva total des de tots els angles de visió al voltant del personatge.
Així mateix, si ens apropem amb la càmera, ajudem a centrar l’atenció en l’objecte al qual ens apropem. El moviment d’acostament a un personatge pot tenir una connotació dramàtica i d’intimitat psicològica.
El moviment d’allunyament contextualitza progressivament l’objecte o persona en l’entorn en què se situa. El moviment d’allunyament amb el qual passem d’un pla molt proper al personatge a un pla allunyat en el qual es veu en l’entorn dona informació contextual del que rodem (paisatge, llar, etc.), i per tant ajuda a crear significats en l’obra.
Una de les qüestions que hem de considerar quan movem la càmera és que aquest moviment pot ser inestable o estable. El moviment inestable, com quan situem la càmera a l’espatlla i la càmera es mou amb els nostres propis moviments, és útil quan volem emular l’estil dels reportatges televisius o transmetre tensió, violència, rapidesa o caos respecte al que veiem, a més de domesticitat: d’alguna manera, l’espectador se sent més proper a la imatge perquè qualsevol podria haver-la creat. Aquest moviment evidencia la presència de qui grava, que s’inclou en l’escena; això pot donar la sensació de realitat, d’una banda, però de manipulació, de l’altra. A més, pot resultar molest per a la percepció visual.
Per a evitar això, s’utilitzen recursos com la Steadicam, que és un sistema estabilitzador de la càmera que consta d’una suspensió que ens dona la sensació que la càmera són els nostres ulls, i ens permet oblidar-nos de la mà que construeix la imatge. La Steadicam corregeix la inestabilitat que es produeix quan ens situem la càmera a l’espatlla sense cap altre sistema de suport, com és habitual en molts reportatges televisius o telenotícies. D’alguna manera, aquests recursos donen la sensació d’insitucionalització de la imatge, és a dir, ens oblidem que algú és darrere la imatge i la considerem com a certa més fàcilment. En les pel·lícules de cinema ens emocionem i considerem les escenes com a veritables.
L’efecte psicològic de la Steadicam és l’efecte de la visió subjectiva.
La càmera immòbil
Un pla en què la càmera es manté immòbil és útil en retrats i documentació de performances, per exemple. El punt de vista és estàtic. La informació apareix concentrada. Aquest pla pot resultar limitador de la visió perquè es redueix a l’espai que apareix representat. És molt pràctic per a autoretrats perquè permet deixar la càmera en un trípode mentre el mateix artista fa l’acció, sense necessitat d’un operador de càmera. És una perspectiva pròpia de la pintura i el dibuix clàssic.
L’absència de moviment també ens proporciona un determinat missatge: és un recurs útil quan volem expressar estaticisme i hieratisme, alhora que proporciona una mirada pictòrica sobre l’objecte representat. Aquest recurs va ser molt utilitzat per Warhol en algunes de les seves pel·lícules, com Blow Job (1964) o Sleep (1964).
Andy Warhol. Blowjob, 1964.
Font: https://www.youtube.com/watch?v=FFik-n8-Mzw
També pot ser-nos útil si la intenció és crear una atmosfera de serenitat, contemplació o quan volem concentrar la informació en el personatge o objecte de la imatge i no en el que ocorre al voltant. No hem d’oblidar que, si el cos humà és l’objecte d’interès en la peça de vídeo, aquest cos pot transmetre també una sensació de moviment, encara que estigui quiet, en funció de l’expressió, la posició i el gest, com en el cas de moltes escultures que expressen moviment: per exemple, Laocoont i els seus fills, d’Agesandre de Rodes (segles I-II dC).
Efectes de moviment amb la càmera immòbil
Dos efectes de moviment són els següents:
1) Enfocament/desenfocament. El pas d’un punt d’enfocament a un altre es percep com un moviment. A més, l’objecte o objectes enfocats en el pla adquireixen major rellevància per norma general. El focus assenyala l’objecte d’atenció, allò en què ens hem de fixar en l’escena.
Els objectes o persones desenfocats passen a un segon pla: la nostra atenció és secundària pel que fa a ells.
Això ofereix una sèrie de jocs possibles que no compleixen aquesta regla general. Podem pretendre que allò que és fora de focus sigui el centre d’atenció, per exemple.
2) Zoom. Consisteix en un moviment de lents dins dels objectius de les càmeres que té com a resultat l’acostament (avant) o l’allunyament (retro) dels objectes, alhora que canvia la distància focal.
El moviment d’acostament o allunyament pot ser:
- Gradual i a velocitat constant: Resulta més pausat.
- Accelerat o sobtat: És útil si volem transmetre una sensació de brusquedat, dramatisme, immediatesa o acceleració: per exemple, per a passar d’un pla general a un detall.
L’efecte final és de moviment sense necessitat de les estructures emprades en els tràveling. D’altra banda, el tràveling es pot combinar amb altres moviments de càmera per a accentuar determinats interessos expressius de la peça. El zoom combinat amb el tràveling ha estat utilitzat per a provocar sensació de vertigen (booming).
Casos d’estudi
David Byrne, Talking Heads. Històries reals, 1986
David Byrne, Talking Heads. True Stories, 1986.
Font: https://youtu.be/kSmDkpLzEV0
La càmera es desplaça fent un escombratge per una zona residencial típica de les urbs modernes. Ens desplacem per l’espai com si el veiéssim des de l’interior d’un cotxe, com un veí més d’una de les cases, però alhora com algú que el veu des de fora, que observa altres formes de vida que no són la pròpia. La veu en off, que analitza el que veiem, ens porta a una espècie d’estat de somni, alhora que provoca un cert plaer estètic en la reflexió, com quan passegem sumits en els pensaments. El món es mou, mentre que nosaltres ens mantenim estàtics com a espectadors. Ràpidament, tenim una visió general d’on som (el cel, les portes dels garatges, etc.) i dels nombrosos significats que té el que veiem. El moviment concentra la informació i la fa passar davant de nosaltres com en una banda de Möbius. Tenim un certa sensació de lleugeresa. Després la càmera es para, espera que els personatges s’apropin i els acompanya durant un tram. L’espectador és el tercer personatge, s’ha incorporat a la conversa per a abandonar-la en un punt determinat.
Dara Friedman. Dancer, 2011
Dara Friedman. Dancer, 2011.
Font: https://youtu.be/So1US_-YWqM
És interessant observar com el moviment construeix també una narració visual. Aquesta és una peça de videodansa.
En la peça passem d’un primer pla, que dona una sensació d’inestabilitat i ingravitació (aconseguides per l’efecte de càmera a l’espatlla i el zoom d’allunyament), a una successió de desplaçaments per la ciutat per a acompanyar diferents ballarins i ballarines que es creuen en la trajectòria de visió. Utilitzem diversos recursos, des del tràveling fins a plans invertits. El moviment de la càmera ajuda a percebre la ciutat com a escenari d’emocions, lloc d’expressió del cos, alhora que trenca amb la idea d’una arquitectura freda, estàtica i distant. Canvis ocasionals en la velocitat de moviment de la càmera contribueixen a fer ressaltar determinats aspectes dramàtics de la dansa. El moviment de la càmera tracta el que observem amb un gran respecte visual, donant una sensació d’homenatge a la dansa i a la capacitat expressiva dels nostres cossos. Però més enllà de la paraula hi ha tot un llenguatge del moviment, una narració de la ciutat i els seus marges. La càmera ens guia, amb moments d’intensitat emocional, en uns entorns urbans generalment creats a esquena de l’ésser humà. El desplaçament de la càmera en un tràveling lateral amb els ballarins ajuda a crear un sentiment de complicitat amb l’espectador, com si solament nosaltres poguéssim veure alguna cosa que es mostra invisible als altres. Això es deu al fet que la càmera acompanya el moviment dels cossos avançant, parant-se, retrocedint amb ells, com si nosaltres, que som la càmera, ens moguéssim com ells, reflectíssim la seva dansa en la nostra mirada i el nostre cos.
Eija-Liisa Ahtila. The House, 2002
Eija Liisa Ahtila. The House, 2002.
Font: http://www.artic.edu/exhibition/EijaLiisaAhtila
Després d’unes seqüències inicials a l’interior d’un espai domèstic opressiu, el personatge femení surt a l’exterior de la casa, envoltada per un bosc, i alça el vol. En aquest cas el moviment de la càmera és fonamental per a transmetre un profund sentiment de calma i alliberament. La càmera acompanya el personatge des d’un pla, a vegades objectiu i a vegades subjectiu, en un tràveling aeri. Volem amb el personatge. Ens sentim alliberats al costat d’ell. La càmera ens fa surar, la qual cosa intensifica l’efecte d’estat de somni. Tot transcorre en una altra dimensió, un punt de vista des del qual no estem acostumats a veure el que ens envolta.
L’efecte que s’aconsegueix amb el moviment de la càmera és com si haguéssim abandonat el nostre cos.
Qüestions tècniques i terminologia
A continuació explicarem breument alguns dels termes que hem utilitzat perquè ens resultin familiars.
Càmera a l’espatlla amb Steadicam: Càmera que permet donar estabilitat, alhora que produeix un moviment més orgànic, ja que dona la sensació de la mirada humana. Si portem la càmera a l’espatlla, aquesta es mou acompanyant els moviments corporals de manera estable i eliminant els involuntaris que es produirien si la portéssim a la mà.
Càmera panoràmica: Càmera que es mou en el seu eix vertical o horitzontal.
Dron: Des de la comercialització dels drons, és freqüent usar càmeres d’acció petites amb una lent angular que donen efectes similars a les grues però que permeten pujar més amunt i obtenir una perspectiva d’ingravitació sobre el paisatge.
Grua: Aparell que permet fer desplaçaments vertical, horitzontal i arreu de l’espai. És molt útil si volem donar una sensació d’ingravitació, ja que l’espectador «vola» amb la càmera.
Hot head: Mecanisme en què la càmera se situa al final d’un braç articulat gran, generalment una grua, i es maneja per control remot. Permet fer preses riques i creatives des de diferents posicions i altures sense risc per a l’operari.
Pla fix: Pla amb càmera immòbil.
Tràveling:
- Circular: Desplaçament de la càmera entorn d’un element central.
- Lateral: Desplaçament de la càmera lateralment. És ideal transportar la càmera en una plataforma sobre un sistema de raïls per a evitar la inestabilitat o la vibració, però es poden fer servir mètodes casolans (p. ex., un carret amb rodes) amb una eficàcia semblant.
- D’aproximació: Desplaçament de la càmera cap a l’objecte.
- D’allunyament: Desplaçament de la càmera des de l’objecte.
Bibliografia
Gómez Tarín, Fco. Javier (2016). Elementos de narrativa audiovisual: expresión y narración. Santander: Asociación Shangrila Textos Aparte.
Katz, Steven D. (2000). Plano a plano: de la idea a la pantalla. Madrid: Plot.
Mitry, Jean (1978). Estética y psicología del cine. Vol. I: Las estructuras. Madrid. Siglo XXI.
Sedeao Valdellos, Ana María (2002). Lenguaje del videoclip. Universidad de Málaga.