Descripció
La fotografia és, per naturalesa, imatge estàtica. No obstant això, des de l’origen, la captura del moviment ha estat una obsessió fotogràfica de no pocs autors en la necessitat de fer visible el temps o l’evolució de les formes per la cinètica, entre d’altres.
A la fi del segle XIX , Étienne Jules Marey i Eadweard Muybridge, amb un afany científic per a analitzar el moviment, van proposar la cronofotografia mitjançant la presa d’una sèrie de fotografies fixes a intervals regulars. Això va permetre al món contemplar moviments que l’ull humà no aconsegueix captar.
Eadweard Muybridge, Man and horse jumping a fence (placa 640 d’Animal locomotion, 1887. https:// www.biografiasyvidas.com/biografia/m/muybridge.htm
De manera inevitable, en una fotografia queda implícit un moment concret: l’instant precís d’obturació que captura el moviment. Una persona o un objecte que està en moviment tracen una línia imaginària en la composició de la imatge dotant-la de força expressiva en multiplicar i potenciar la sensació de moviment. El trajecte d’aquest instant es pot manipular per «estirar-lo» o «congelar-lo». La solució tècnica que ens permet ambdues opcions és la velocitat d’obturació de la càmera.
Paradoxalment, tots dos instants excedeixen la nostra percepció visual. La càmera capta i fixa automàticament allò que l’ull no aconsegueix registrar.
Velocitat d’obturació baixa
La captura de la trajectòria d’un moviment s’aconsegueix amb l’ús de velocitats d’obturació baixes. Quan el subjecte es mou més ràpid que la velocitat de l’obturador, s’aconsegueixen imatges trepidades o «mogudes».
Ernst Haas utilitza aquesta tècnica. En una part de les seves composicions busca alliberar-se del moviment estàtic, que considera limitat i insatisfactori, i arriba a una imatge que, en les seves pròpies paraules, «està molt més entre moments que dins d’un moment» (Vives, entrevista personal, agost de 2017).
Ernst Haas, Swimmers, 1984 Olympics, Los Angeles, 1984. http://www.nanofotofest.com.ar/2013/05/el-trabajo-segun-ernst-haas/
http://ernst-haas.com/classic-color-motion/
Aprofundint en aquesta direcció, trobem el treball del fotògraf argentí Esteban Pastorino Díaz, que capta una successió d’instants discontinus mentre la càmera es mou. La seva obra, com la dels surrealistes, es delecta en la descoberta afortunada capturant una realitat més enllà de la nostra percepció, en la qual el moviment es liqua i es desintegra.
Esteban Pastorino Díaz, Detail of “TS #1”. http://archive.boston.com/ae/theater_arts/articles/2008/09/19/through_his_lens_a_wondrous_toylike_land/
Velocitat d’obturació alta
També es pot transmetre moviment congelant-lo amb obturacions altes.
En l’afany de capturar i conservar, Jacques Henri Lartigue desenvolupa el seu treball sobre el moviment i el gest. Des de petit, la seva obsessió va ser capturar totes les coses que li meravellaven i que s’escapaven, si bé la seva gran passió va ser la pintura.
Jacques-Henri Lartigue, Coney Island, 1901. https://juan314.wordpress.com/category/fotografos/jacques-henri-lartigue/
Ori Gersht va congelar flors amb hidrogen líquid i va posar càrregues explosives diminutes entre els pètals i les fulles. Un dispositiu electrònic dissenyat especialment va permetre registrar la detonació amb deu càmeres digitals d’alta velocitat disparada una rere altra.
Amb aquest treball talla el temps i estudia la relació entre bellesa i violència: una metàfora en què el simulacre de la realitat contemporània explota en si mateixa i orbita entre els eixos d’atracció i repulsió, destrucció i creació.
Ori Gersht, Blow up: Untitled, 5, 2007. https://www.domusweb.it/es/noticias/2013/06/18/seducidos_por_el_arte.html
En la fotografia de Richard Avedon, també és notable l’ús del gest per a denotar moviment en els seus retrats.
Richard Avedon, Stephanie Seymour in Chanel, 1995. http://imaglatente.blogspot.com/2011/07/richard-avedon.html
La majoria de fotògrafs capturen en menys d’un segon un moment particular (temps que pot ampliar-se en condicions de poca llum o amb finalitats creatives concretes, encara que no sol ser el més habitual). Tant en uns casos com en els altres, la decisió és del creador de la imatge amb el gest fotogràfic de la pressió en el disparador.
«El gest fotogràfic és un moviment de caça […] l’estructura del gest fotogràfic és quàntica, un dubte compost de punts de vacil·lació i un acte de decisió en forma de punts.»
Vilém Flusser (1983, pàg. 38)
Bibliografia
Flusser, V. (1983). Una filosofía de la fotografía. Madrid: Síntesis.
Heartney, E. (2008). Arte&Hoy. Londres: Phaidon.
Higgins, J. (2018). ¿Por qué la imagen no tiene que estar enfocada? Entender la fotografía moderna. Barcelona: Promopress.
Lowe, P. (2016). Maestros de la fotografía: técnicas creativas de 100 grandes fotógrafos. Barcelona: Gustavo Gili.
Simmons, M. (2015). Cómo crear una fotografía. Barcelona: Gustavo Gili.
Vives, R. (2017). El trabajo según Ernst Haas. [Data de consulta: 25 d’abril de 2018]. <http://www.nanofotofest.com.ar/2013/05/el-trabajo-segun-ernst-haas/>